APROVATS ELS PROJECTES DE LLEI DELS IMPOSTOS SOBRE SERVEIS DIGITALS I SOBRE TRANSACCIONS FINANCERES (TAXES GOOGLE I TOBIN)

El Consell de Ministres del passat 18 de febrer ha aprovat la remissió a les Corts Generals dels projectes de llei que creen l’impost sobre les transaccions financeres (taxa Tobin) i l’impost sobre determinats serveis digitals (taxa Google).

Llegir més

Aprovats els projectes de llei dels impostos sobre serveis digitals i sobre transaccions financeres (taxes Google i Tobin)

El Consell de Ministres del passat 18 de febrer ha aprovat la remissió a les Corts Generals dels projectes de llei que creen l’impost sobre les transaccions financeres (taxa Tobin) i l’impost sobre determinats serveis digitals (taxa Google).

Com ja l’hem estat informant, una de les mesures fiscals recollides en l’acord programàtic del nou Govern, que el passat 30 de desembre es va signar entre el PSOE i Unides Podem (document d’intencions denominat “Coalició progressista”) era la implantació de nous tributs (les denominades taxes Tobin i Google), que ja es van presentar en l’anterior legislatura, però la seva tramitació no es va poder completar per la convocatòria d’eleccions.

Doncs bé, ara el Consell de Ministres del passat 18 de febrer ha aprovat la remissió a les Corts Generals dels projectes de llei que creen l’impost sobre les transaccions financeres (taxa Tobin) i l’impost sobre determinats serveis digitals (taxa Google).

Totes dues figures tributàries van en la línia traçada per la Comissió Europea, i que també defensen altres organismes internacionals, per a adequar el sistema fiscal a les noves àrees de negoci digital i també a la realitat transfronterera que implica la globalització i que no estan ben reflectides en el marc tributari actual. Aquests dos nous tributs ja es van presentar en l’anterior legislatura, però la seva tramitació no es va poder completar per la convocatòria d’eleccions.

Imposto sobre transaccions financeres (taxa Tobin)

Es tracta d’un impost indirecte que grava amb un 0,2% les operacions d’adquisició d’accions de societats espanyoles, amb independència de la residència dels agents que intervinguin en les operacions, sempre que siguin empreses cotitzades i que el valor de capitalització borsària de la societat sigui superior als 1.000 milions d’euros. D’aquesta forma, s’evita que l’impost afecti la compravenda d’accions de pimes.

A més, l’impost no afecta al mercat primari, per la qual cosa no tindrà impacte en les empreses que sortissin per primera vegada a borsa. El subjecte passiu és l’intermediari financer que transmeti o executi l’ordre d’adquisició.

Entre les adquisicions que estaran exemptes d’aquest gravamen, destaquen, a més de les operacions del mercat primari, les necessàries per al funcionament d’infraestructures del mercat, les de reestructuració empresarial, les que es realitzin entre societats del mateix grup i les cessions de caràcter temporal.

La liquidació de l’impost serà mensual i els contribuents hauran de presentar una declaració anual. L’estimació d’ingressos d’aquest gravamen és de 850 milions d’euros anuals.

Impost sobre determinats serveis digitals (taxa Google)

L’objectiu de l’impost, de caràcter indirecte, és gravar serveis digitals en els quals existeix una contribució essencial dels usuaris en el procés de creació de valor de l’empresa que presta aquests serveis, i a través dels quals l’empresa monetitza aquestes contribucions dels usuaris.

L’impost afecta a aquelles empreses que l’import net del seu volum de negocis superi els 750 milions d’euros a escala mundial i que els ingressos derivats dels serveis digitals afectat per l’impost superin els tres milions d’euros a Espanya. Aquests llindars ajuden a garantir que només es gravi a les grans empreses i que les pimes no estiguin afectades per aquest tribut.

El tipus de gravamen de l’impost és del 3% i s’aplica a tres conceptes: la prestació de serveis de publicitat en línia; serveis d’intermediació en línia; i la venda de dades generades a partir d’informació proporcionada per l’usuari.

En queden excloses la venda de béns o serveis entre els usuaris en el marc d’un servei d’intermediació en línia; i les vendes de béns o serveis contractats en línia a través de la web del proveïdor d’aquests béns o serveis on el proveïdor no actua com a intermediari.

La recaptació estimada és de 968 milions d’euros i la seva liquidació tindrà una periodicitat trimestral. No obstant això, de manera excepcional, aquest primer any el pagament s’efectuarà a la fi de 2020.

Caldrà esperar a la publicació dels textos dels projectes de llei per a conèixer el seu contingut (i les seves possibles diferències amb els projectes de llei presentats en l’anterior legislatura) i a la tramitació parlamentària de tots dos projectes per a conèixer la seva evolució.

 

DEROGAT L’ACOMIADAMENT OBJECTIU PER FALTES D’ASSISTÈNCIA AL TREBALL

Al BOE del dia 19 de febrer, s’ha publicat el Reial decret llei 4/2020, de 18 de febrer, pel qual es deroga l’acomiadament objectiu per faltes d’assistència a la feina establert en l’article 52.d) de l’Estatut dels Treballadors, i amb efectes des del 20-02-2020.

Llegir més

Derogat l’acomiadament objectiu per faltes d’assistència al treball

Al BOE del dia 19 de febrer, s’ha publicat el Reial decret llei 4/2020, de 18 de febrer, pel qual es deroga l’acomiadament objectiu per faltes d’assistència a la feina establert en l’article 52.d) de l’Estatut dels Treballadors, i amb efectes des del 20-02-2020.

El Consell de Ministres ha aprovat el Reial decret llei 4/2020, de 18 de febrer que deroga l’article 52 d) de l’Estatut dels Treballadors (ET), que regulava l’acomiadament objectiu per acumulació d’absències a la feina justificades, incloses les baixes mèdiques de curta durada.

Reforma laboral 2012

Cal recordar que després de la reforma laboral de 2012, l’apartat d), de l’art. 52 de l’ET, permetia l’extinció del contracte per causes objectives, davant faltes d’assistència a la feina, fins i tot justificades però intermitents, que arribessin al 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius sempre que el total de faltes d’assistència en els dotze mesos anteriors arribi al 5% de les jornades hàbils, o el 25% en quatre mesos discontinus dins d’un període de dotze mesos.

Aquest article 52.d) de l’ET afegia que:

  • No es computaran com a faltes d’assistència, les absències degudes a vaga legal pel temps de durada d’aquesta, l’exercici d’activitats de representació legal dels treballadors, accident de treball, maternitat, risc durant l’embaràs i la lactància, malalties causades per embaràs, part o lactància, paternitat, llicències i vacances, malaltia o accident no laboral quan la baixa hagi estat acordada pels serveis sanitaris oficials i tingui una durada de més de vint dies consecutius, ni les motivades per la situació física o psicològica derivada de violència de gènere, acreditada pels serveis socials d’atenció o serveis de salut, segons sigui procedent.
  • Tampoc es computaran les absències que obeeixin a un tractament mèdic de càncer o malaltia greu.

En la pràctica, aquesta modalitat d’acomiadament per causes objectives permet acomiadar a un treballador -amb una indemnització de 20 dies per any treballat- per faltar a la feina vuit dies amb baixa mèdica en dos mesos consecutius, amb algunes excepcions.

Aquesta possibilitat (malgrat haver estat avalada recentment pel Tribunal Constitucional) ha estat derogada pel Reial decret llei 4/2020, publicat en el BOE del dia 19-02-2020 i amb entrada en vigor des del dia 20-02-2020.

La supressió d’aquest precepte, impulsada des del Ministeri de Treball i Economia Social, respon a la necessitat de garantir jurídicament els drets fonamentals dels treballadors, especialment els qui pateixen alguna discapacitat, sofreixen malalties cròniques o de llarga durada o que es dediquen a cura de persones dependents, que són, en la seva majoria, dones.

En la seva àmplia exposició de motius el Reial decret llei 4/2020, fa referència tant a la Sentència del Tribunal Constitucional 118/2019, de 16 d’octubre, on s’havia dictaminat que l’article 52.d) de l’ET no era contrari a la Constitució espanyola, perquè no vulnerava ni el dret a la integritat física (art. 15 CE), ni el dret al treball (art. 35.1 CE), ni el dret a la protecció de la salut (art. 43.1 CE), com a la Sentència del TJUE, de 18 de gener de 2018, on es dictaminava que l’art. 52.d) de l’ET no s’acomoda a la Directiva 2000/1978/CE del Consell, de 27 de novembre de 2000, per atemptar al dret a la no discriminació per raó de la discapacitat, admetent només amb caràcter excepcional, limitat i condicionat la seva aplicació quan existís anàlisi d’adequació i proporcionalitat.

Atenció. El Reial decret llei 4/2020, compleix amb les directrius del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que en la sentència del 18 de gener de 2018 ja havia advertit a Espanya que l’aplicació d’aquesta modalitat d’acomiadament objectiu, per faltes d’assistència justificades, anava en contra de la Directiva 2000/78, que prohibeix la discriminació per raó de discapacitat.

Configuració d’un nou context: absències injustificades

Paral·lelament a la regulació de l’acomiadament objectiu per absentisme derogada, l’art. 54 de l’ET, regula l’acomiadament disciplinari “basat en un incompliment greu i culpable del treballador”, on s’englobaria l’acomiadament disciplinari per faltes repetides i injustificades d’assistència o puntualitat a la feina. És a dir, s’ha passat de comptar amb dues possibilitats a l’hora de realitzar un acomiadament, o extinció de contracte, basat en l’absentisme del treballador, a únicament canals específics per a les absències injustificades a la feina, com són l’acomiadament disciplinari o el sotmetiment al procediment sancionador establert per via convencional.

 
 

L’INQUILÍ POT RESOLDRE EL CONTRACTE D’ARRENDAMENT ABANS DEL TERMINI PACTAT?

Quan el contracte d’arrendament d’habitatge té una durada determinada, totes dues parts estan obligades a complir-la. Però la Llei d’arrendament urbans (LAU) permet a l’inquilí desistir del contracte si han transcorregut sis mesos de la seva vigència, comunicant-ho a l’arrendador amb una antelació mínima de 30 dies. Li ho expliquem…

Llegir més

L’inquilí pot resoldre el contracte d’arrendament abans del termini pactat?

Quan el contracte d’arrendament d’habitatge té una durada determinada, totes dues parts estan obligades a complir-la. Però la Llei d’arrendament urbans (LAU) permet a l’inquilí desistir del contracte si han transcorregut sis mesos de la seva vigència, comunicant-ho a l’arrendador amb una antelació mínima de 30 dies. Li ho expliquem…

Pot ocórrer que tingui un inquilí (arrendatari) que tingui la intenció de desistir del contracte de lloguer que vostè hagi signat com a propietari (arrendador), i que donat el nou termini dels lloguers d’habitatge, aquesta possibilitat cada vegada augmenta més, sent l’inquilí el qui desisteixi abans del venciment del termini de lloguer. 

Desistiment

Des del punt de vista jurídic, el desistiment del contracte per l’arrendatari d’un habitatge ve a ser el mateix que l’abandó de l’habitatge per l’inquilí sense complir amb la durada pactada.

La seva regulació està establerta en l’article 11 de la LAU, permet a l’inquilí (no a l’arrendador) desistir del contracte si han transcorregut sis mesos de la seva vigència, comunicant-ho a l’arrendador amb una antelació mínima de 30 dies. A diferència del que succeïa abans (contractes subscrits abans del 06-06-2013), que només es permetia la renúncia en els arrendaments d’habitatge sempre que la durada pactada fos superior a cinc anys.

Com veiem, els requisits del desistiment del contracte per l’arrendatari són:

1r  Que hagin transcorregut almenys sis mesos des de la formalització del contracte.

2n  L’inquilí ha de comunicar-li a l’arrendador el seu desig d’abandonar l’habitatge abans de la finalització del contracte, almenys amb una antelació mínima de 30 dies.

Atenció. És aconsellable que aquesta comunicació es realitzi de manera fefaent, exemple: burofax amb certificació de text i justificant de recepció.

Exemple: una persona lloga un habitatge en data 1 de setembre de 2019 per una durada d’1 any. Al novembre d’aquest mateix any (al cap de 3 mesos), decideix no continuar amb el lloguer.

Si l’arrendador accepta que se’n vagi sense exigir-li res més, fenomenal, ja que l’acord de les parts té prevalença sobre la Llei. El recomanable en aquest cas és que se signi un document per les parts donant per rescindit el contracte, retornant l’arrendador si escau la fiança lliurada i acordant que les parts no es deuen cap quantitat.

Què succeeix si l’arrendador s’oposa al fet que l’inquilí se’n vagi abans del temps convingut? Té dret a indemnització?

La LAU en el seu article 14 estableix que es pot pactar que l’inquilí indemnitzarà a l’arrendador amb un mes de renda per cada any de contracte que quedi per complir (els terminis inferiors a un any donen lloc a la part proporcional de la indemnització). Per exemple, si signa un contracte de tres anys i marxa al final del primer, haurà d’indemnitzar-lo amb dues mensualitats. Per tant, és convenient que pacti aquesta indemnització, i una vegada pactada vegi quines situacions es poden donar:

  • Abans de sis mesos. Si l’inquilí desisteix abans dels sis primers mesos, exigeixi la renda dels mesos pendents fins a aconseguir aquest període mínim inicial, així com la indemnització d’un mes de renda per cada any de contracte que quedi per complir.
  • Durant la pròrroga. Si l’inquilí desisteix quan el contracte està en pròrroga legal (el lloguer es prorroga any a any fins a complir cinc anys -set si l’arrendador és persona jurídica-), podrà reclamar la indemnització pel període de pròrroga que falti per complir. Per exemple: si signa un contracte d’un any i l’inquilí desisteix al cap de quinze mesos, podrà demanar la indemnització corresponent als nou mesos restants d’aquesta pròrroga anual (però no per la resta de pròrrogues fins als cinc anys).

Tingui en compte que: 

  • La indemnització a favor de l’arrendador pel desistiment del contracte per l’arrendatari no és obligatòria.
  • Només s’abonarà la indemnització per l’inquilí si s’hagués pactat en el contracte.
  • Si no es digués res en el contracte, no es paga cap indemnització per aquest concepte.
  • No es pot pactar una indemnització superior a la permesa legalment, que és d’un mes de renda per cada any que falti per complir del contracte (els períodes inferiors a l’any donaran lloc a la part proporcional de la indemnització).

Per tant:

Si desisteix després dels sis primers mesos però sense complir els 30 dies de preavís, podrà reclamar la indemnització que correspongui i, a més, la renda d’aquesta mensualitat de preavís incomplert.

No és vàlid pactar que l’inquilí renunciï al seu dret a desistir, ni un termini de preavís o indemnització superior als indicats. Si es fa, alguns tribunals ajusten la indemnització pactada al límit legal, però no se’n fiï: alguns altres es limiten a declarar nul·la la clàusula per remissió del que es disposa en l’article 6 de la LAU que estableix la “nul·litat d’aquells pactes en contra dels drets dels arrendataris reconeguts en les normes del present Títol”.  En ser nul·la la clàusula es tindria per no posada i no caldria pagar indemnització.