L’informem que el Tribunal Suprem (TS) ha dictat la sentència de 5 de novembre del 20196 en la qual canvia de doctrina en relació a les indemnitzacions en l’IRPF per extinció d’un contracte d’alta direcció. En els supòsits d’extinció del contracte d’alta direcció per desistiment de l’empresari existeix el dret a una indemnització mínima obligatòria de 7 dies de salari fixada per la norma, per tant, aquesta quantia de la indemnització està exempta de tributació en l’IRPF.

Normativa i criteri doctrinal de la DGT

Com ja sabem, la normativa de l’IRPF estableix que estaran exemptes les indemnitzacions per acomiadament o cessament en la quantia establerta amb caràcter obligatori en l’Estatut dels Treballadors, en la seva normativa de desenvolupament o, si escau, en la normativa reguladora de l’execució de sentències, sense que es pugui considerar com a tal l’establerta en virtut de conveni, pacte o contracte. 

D’altra banda, l’article 11 del Reial decret 1382/1985, d’1 d’agost, pel qual es regula la relació laboral de caràcter especial del personal d’alta direcció estableix que: “L’alt directiu tindrà dret a les indemnitzacions pactades en el contracte; si no hi ha pacte la indemnització serà equivalent a set dies del salari en metàl·lic per any de servei amb el límit de sis mensualitats“.  

Tradicionalment, la Direcció General de Tributs i els tribunals han entès que aquesta exempció no resulta aplicable en els cessaments d’alts directius, perquè les quanties de set dies per any (amb el límit de sis mensualitats) o de vint dies per any (amb el límit de dotze mensualitats) establertes en el Reial decret 1382/1985 d’alta direcció per als casos de desistiment de l’empresari o acomiadament improcedent, respectivament, no constituïen uns mínims d’indemnització, atès que la norma preveu expressament que s’admet pacte en contra.

Doctrina del Tribunal Suprem

Fins al moment, seguint doctrina de les sentències de 21 de  novembre del 1995 i de 13 de juny del 2012, el TS entenia la subjecció a l’IRPF -íntegrament- de la indemnització en el cas de relació d’alta direcció, aplicant la doctrina recollida en la sentència de 21 de desembre del 1995.

En concret, la doctrina que recull la sentència d’aquesta Sala de 21 de desembre del 1995, declarava la subjecció íntegrament de la indemnització en el cas de relació d’alta direcció, ja que el el Reial decret 1382/1985, d’1 d’agost, no estableix cap límit ni mínim ni màxim, de caràcter obligatori, respecte de les indemnitzacions del personal d’alta direcció, atès que les assenyalades en el seu article 11 són “si no hi ha pacte” i “en defecte d’això” i, per tant, merament subsidiari del convingut. Això és així perquè si bé l’art. 3.1c) de l’Estatut dels Treballadors estableix la prohibició que es puguin pactar en perjudici del treballador condicions menys favorables o contràries a les disposicions legals o reglamentàries, el seu art. 2.1.a) atribueix “caràcter especial” a aquesta classe de prestació de serveis, i relega a un posterior reial decret la seva regulació.

Doncs bé ara, el TS en la seva sentència de 5 de novembre del 2019, canvia de criteri (desestimant el recurs de cassació interposat per l’Advocat de l’Estat contra la sentència de l’Audiència Nacional de 8 de març del 2017), i conclou ara a favor de l’exempció en el cas concret del desistiment empresarial. S’arriba a aquesta conclusió per la sentència del propi Tribunal Suprem (Sala social) de 22 d’abril del 2014, en virtut de la qual en els casos d’extinció de l’alt directiu per desistiment de l’empresari existeix el dret a una indemnització mínima obligatòria de set dies per any de serveis amb el límit de sis mensualitats. El tribunal recorda que l’Audiència Nacional avalava l’exempció sobre aquest import mínim obligatori, fins i tot en els casos de pacte exprés que exclogui tota indemnització per cessament.

Conclusió

Per al TS, la indemnització de set dies de salari per any de treball, amb el límit de sis mensualitats, ha de ser considerada com a indemnització mínima obligatòria per als supòsits de desistiment de l’ocupador d’un treballador d’alta direcció, fins i tot en els casos de pacte exprés que exclogui tota indemnització per cessament, atès que no és possible en aquests casos eliminar tota indemnització.

Sobre la base de l’anterior, es modifica el criteri sobre el tractament tributari de la indemnització per cessament d’una treballadora amb contracte d’alta direcció: en els supòsits d’extinció del contracte d’alta direcció per desistiment de l’empresari existeix el dret a una indemnització mínima obligatòria de 7 dies de salari per any de treball, amb el límit de sis mensualitats i, per tant, que aquesta quantia de la indemnització està exempta de tributació en l’IRPF.

Com ja sap, una empresa de treball temporal o ETT és una companyia que ofereix en el mercat laboral serveis d’intermediació a l’empresa usuària, és a dir, una altra companyia. Aquestes últimes contracten a les empreses de treball temporal perquè reclutin a candidats i, finalment, l’empleat prestarà serveis a l’empresa usuària.

Entre els tipus de contractes més habituals realitzats per aquestes empreses, hi trobem els d’interinitat, obra i serveis o els de circumstàncies de la producció.

Per a les empreses, l’avantatge fonamental de comptar amb una ETT és l’estalvi de costos, especialment en reclutar empleats, encara que també es destaca l’estalvi de temps en la recerca i selecció de candidats idonis, així com en les gestions administratives.

Quan una empresa (denominada a aquest efecte “empresa usuària”) vol contractar a un treballador a través d’una ETT, ha de signar un contracte de posada a disposició amb l’ETT. A partir d’aquí, és l’empresa de treball temporal la que signa un contracte de treball amb la persona que treballarà per a l’empresa usuària, persona que queda sotmesa al poder de direcció d’aquesta última.

El fet que l’ETT sigui una empresa però amb un particular objecte social ‐la contractació de treballadors per a cedir-los a les empreses usuàries‐, fa sorgir dos tipus de relacions laborals:

a) La dels treballadors contractats per a prestar serveis exclusivament sota la direcció i control de la pròpia ETT.

Aquests treballadors estan lligats amb l’ETT per una relació de treball comú, d’acord amb qualsevol de les modalitats que siguin legalment admissibles; i respecte dels quals l’ETT ocupa la mateixa posició que qualsevol empresari.

b) La dels treballadors contractats per l’ETT, no per prestar-hi serveis directament, sinó per ser posats a la disposició de l’empresa usuària, que quedaran sotmesos al seu poder de direcció.

S’origina així una situació particular en la qual l’ETT és jurídicament l’empresari contractant del treballador, però l’empresari material és l’empresa usuària que exercitarà sobre el treballador posat a disposició els poders de direcció corresponents.

Aquesta situació origina una relació triangular: la de l’ETT amb el treballador que contracta per a ser cedit a la usuària; la de l’empresa usuària amb el treballador posat a la seva disposició; i les relacions entre la ETT i l’empresa usuària.

Quins drets tenen els treballadors que són contractats per l’ETT?

En primer lloc ens centrarem en explicar els drets del treballador en l’empresa usuària, és a dir, en l’empresa en la qual exercirà la seva activitat: 

• Al treballador per ETT se li aplica el mateix conveni col·lectiu que a la resta de la plantilla de l’empresa usuària. Això és important, perquè significa que no hi pot haver discriminacions entre els treballadors contractats directament per l’empresa usuària i els que contracta a través de l’ETT. Tots tenen dret a les mateixes condicions essencials, com poden ser remuneració, durada de la jornada, hores extraordinàries, períodes de descans, treball nocturn, dies festius i vacances. Tampoc pot haver-hi discriminacions a l’hora de permetre’ls la utilització de les instal·lacions comunes (menjadors, guarderies, àrees de descans, mitjans de transport, etc.).
• Dret a la mateixa protecció en matèria de seguretat i salut, protecció a les dones embarassades, igualtat de tracte i no discriminació.
• Dret al mateix salari que els treballadors de l’empresa usuària. Cal recordar que la nòmina la paga l’ETT, no l’empresa usuària. En alguns casos pot semblar que paguen més, perquè en la nòmina se’ls inclou les pagues extres prorratejades i les vacances.
• Dret a les mateixes cotitzacions a la Seguretat Social i desocupació. 
• L’empresa ETT no ha de descomptar al treballador per la intermediació ni altres serveis. És a dir, l’empleat no ha de carregar amb cap mena de comissió.
• El treballador que ha estat contractat per ETT té dret a rebre la indemnització per fi de contracte que marca la llei quan acaba la seva feina en l’empresa usuària. En la majoria de casos, quan el contracte és per temps determinat (contracte temporal), la indemnització és la part proporcional que correspondria a 12 dies de salari per any treballat. Per exemple, si el treballador ha estat 3 mesos en l’ETT, li correspon una indemnització de fi de contracte de sou equivalent a tres dies. La indemnització no la hi paga l’empresa usuària, sinó que ha d’abonar-la-hi la pròpia ETT.

En segon lloc, respecte als drets del treballador en la seva relació amb l’ETT, podem destacar: 

• L’ETT és responsable del pagament al treballador del salari, mentre es troba cedit.
• L’ETT també és responsable de cotitzar pel treballador a la Seguretat Social.
• El contracte laboral entre l’ETT i el treballador s’ha de realitzar sempre per escrit. L’ETT lliurarà una còpia al treballador i comunicarà la contractació a l’oficina pública d’ocupació.
• El contracte de durada determinada entre treballador i ETT, que normalment coincideix amb el de posada a disposició que ha signat l’ETT amb l’empresa usuària, ha de contenir tota la informació següent:

• Identificació de l’ETT (el seu número d’identificació administrativa, dades d’identificació fiscal i de cotització a la Seguretat Social).
• Identificació de l’empresa usuària (identificació fiscal i compte de cotització en la Seguretat Social).
• Les dades de la persona ocupada.
• Les característiques del treball que exercirà la persona seleccionada.
• La raó per la qual es realitza aquesta contractació.
• L’horari i el lloc on es desenvoluparan les tasques convingudes.
• La retribució econòmica que s’ha acordat.
• El conveni col·lectiu pel qual es regeixen l’ETT i conveni col·lectiu de l’empresa usuària.

I en matèria de prevenció de riscos laborals:

• Per a l’execució del contracte de posada a disposició, l’empresa de treball temporal haurà de contractar o assignar el servei a un treballador que reuneixi o pugui reunir, si escau, prèvia la formació necessària, els requisits en matèria de prevenció de riscos laborals, i s’assegurarà de la seva idoneïtat sobre aquest tema.
• L’empresa de treball temporal s’haurà d’assegurar que el treballador, prèviament a ser posat a la disposició de l’empresa usuària, posseeix la formació teòrica i pràctica en matèria preventiva necessària per al lloc de treball a exercir. En cas contrari, haurà de facilitar-li aquesta formació amb mitjans propis o concertats, amb caràcter previ a la prestació efectiva dels serveis. Aquesta formació també podrà ser impartida per l’empresa usuària amb càrrec a l’empresa de treball temporal, previ acord escrit entre totes dues empreses.
• L’empresa de treball temporal haurà d’acreditar documentalment a l’empresa usuària que el treballador posat a la seva disposició ha rebut les informacions relatives als riscos i mesures preventives, posseeix la formació específica necessària i compta amb un estat de salut compatible amb el lloc de treball a exercir.
• Aquesta documentació estarà igualment a la disposició dels delegats de prevenció o, en defecte d’això, dels representants legals dels treballadors en l’empresa de treball temporal i de les persones o òrgans amb competència en matèria preventiva.
• Els treballadors posats a disposició tenen dret a la vigilància periòdica de la seva salut a càrrec de l’empresa de treball temporal, tenint en compte les característiques del lloc de treball a exercir, els resultats de l’avaluació de riscos realitzada per l’empresa usuària i tota la informació complementària que sigui requerida pel metge responsable

En la contractació a distància, com és el cas de la contractació electrònica, ens trobem amb una situació en la qual el venedor i el consumidor es localitzen, generalment, en ubicacions físiques diferents. Això dona lloc al fet que la legislació hagi de preveure una sèrie de mesures de cara a evitar i, si escau, solucionar possibles controvèrsies que sorgeixin en el procés de compravenda.

Doncs bé, hem de recordar que si el client ha adquirit un producte o un servei per internet o fora d’un establiment comercial (per telèfon, per correu o a un venedor a domicili), té el dret de desistiment del contracte, que és la facultat del consumidor i usuari de deixar sense efecte el contracte subscrit, notificant-l’hi així al comerciant en el termini  de 14 dies (o 12 mesos si no hi ha hagut comunicació del comerciant del nostre dret de desistiment), sense necessitat de justificar la seva decisió i sense penalització de cap classe.

Recordi per tant que en les vendes per Internet, els consumidors tenen dret a desistir de la compra sense haver de justificar la seva decisió (excepte en alguns casos, com per exemple en productes que poden caducar amb rapidesa). Així doncs:

• El termini de devolució és de 14 dies naturals, i compten des de la data de lliurament.
• Si vostè no ha informat el comprador d’aquest dret de devolució i de com pot exercir-lo (per exemple, indicant-ho en les condicions generals de venda de la seva pàgina web), el termini de desistiment finalitzarà als 12 mesos d’haver expirat el termini de 14 dies.

Segons la normativa de la UE, si un client ha comprat un producte defectuós, no funciona o no correspon a l’anunciat, el venedor ha de reparar-lo, canviar-lo, fer-li un descompte o reemborsar-li l’import abonat. 

Cal ressaltar que, com succeeix amb freqüència en dret, el desistiment està sotmès a una sèrie d’excepcions, contemplades en la llei, i aquests supòsits són:

a) La prestació de serveis, una vegada que el servei s’hagi executat completament, quan l’execució hagi començat, amb el consentiment exprés previ del consumidor i usuari i amb el reconeixement per la seva part que és conscient que, una vegada que el contracte hagi estat executat completament per l’empresari, haurà perdut el seu dret de desistiment.

b) El subministrament de béns o la prestació de serveis el preu dels quals depengui de fluctuacions del mercat financer que l’empresari no pugui controlar i que es puguin produir durant el període de desistiment.

c) El subministrament de béns confeccionats conforme a les especificacions del consumidor i usuari o clarament personalitzats.

d) El subministrament de béns que es puguin deteriorar o que caduquin amb rapidesa.

e) El subministrament de béns precintats que no siguin aptes per a ser retornats per raons de protecció de la salut o d’higiene i que hagin estat desprecintats després del lliurament.

f) El subministrament de béns que després del seu lliurament i tenint en compte la seva naturalesa s’hagin barrejat de manera indissociable amb altres béns.

g) El subministrament de begudes alcohòliques el preu de les quals hagi estat acordat en el moment de subscriure el contracte de venda i que no puguin ser lliurades abans de 30 dies, i el valor real de les quals depengui de fluctuacions del mercat que l’empresari no pugui controlar.

h) Els contractes en els quals el consumidor i usuari hagi sol·licitat específicament a l’empresari que el visiti per a efectuar operacions de reparació o manteniment urgent; si en aquesta visita, l’empresari presta serveis addicionals als sol·licitats específicament pel consumidor o subministra béns diferents de les peces de recanvi utilitzades necessàriament per a efectuar les operacions de manteniment o reparació, el dret de desistiment s’ha d’aplicar a aquests serveis o béns addicionals.

i) El subministrament d’enregistraments sonors o de vídeos precintats o de programes informàtics precintats que hagin estat desprecintats pel consumidor i usuari després del lliurament.

j) El subministrament de premsa diària, publicacions periòdiques o revistes, amb l’excepció dels contractes de subscripció per al subministrament d’aquestes publicacions.

k) Els contractes subscrits mitjançant subhastes públiques.

l) El subministrament de serveis d’allotjament per a finalitats diferents del de servir d’habitatge, transport de béns, lloguer de vehicles, menjar o serveis relacionats amb activitats d’esplai, si els contractes preveuen una data o un període d’execució específics.

m) El subministrament de contingut digital que no es presti en un suport material quan l’execució hagi començat amb el consentiment exprés previ del consumidor i usuari amb el coneixement per la seva part que en conseqüència perd el seu dret de desistiment.

I què passa amb les despeses d’enviament? 

En el cas que el client exerceixi el seu dret de desistiment dins d’aquests terminis que hem comentat (al·lega simplement que el producte no li agrada), la seva empresa haurà d’acceptar la devolució i reemborsar-li el pagament rebut. Però serà ell qui s’haurà de fer càrrec dels costos de devolució. Només haurà d’assumir-los la seva empresa si així ho accepta voluntàriament, o si no ha informat el consumidor que ha d’assumir-los ell (comprovi que les condicions de venda incorporades en el seu web inclouen el dret de desistiment de 14 dies, per a evitar que aquest termini es prolongui 12 mesos més, i que indiquen també que, en cas de desistiment, el comprador ha d’assumir les despeses d’enviament).

Atenció: tret que el propi comerciant s’ofereixi a recollir-lo, el consumidor retornarà el producte en perfectes condicions al comerciant o a una persona autoritzada per ell, com a molt tard en el termini de 14 dies a partir de la data en què comuniqui la seva decisió de desistiment del contracte al comerciant. Serà llavors quan l’empresari haurà de retornar els diners sense demora, incloses les despeses de transport, excepte si el consumidor ha optat per una mena de lliurament especial, per exemple, urgent en 24 hores, i en aquest cas el consumidor haurà d’abonar la diferència de costos entre els dos tipus de lliurament.

El comerciant haurà de procedir al reemborsament utilitzant el mateix mitjà de pagament emprat pel consumidor per a la transacció inicial, tret que el consumidor hagi disposat expressament el contrari i sempre que el consumidor no incorri en cap despesa com a conseqüència del reemborsament. Si transcorren més de 14 dies i el comerciant no retorna les quantitats abonades, el consumidor tindrà dret al doble de la quantitat.

La normativa estableix que, excepte el cas que el comerciant s’hagi ofert a recollir ell mateix els béns, en els contractes de venda, el comerciant podrà retenir el reemborsament fins a haver rebut els béns, o fins que el consumidor hagi presentat una prova de la devolució dels béns, segons quina condició es compleixi primer.

Garanties en cas de productes defectuosos

Pot succeir que el comprador retorni el producte perquè no és conforme amb el contracte (és defectuós, no reuneix les qualitats o característiques que s’indicaven en el seu web, etc.). En aquests casos, com a venedor respon de les faltes de conformitat que es manifestin en els dos anys següents al lliurament. En productes de segona mà es pot pactar un termini menor, encara que no inferior a un any.

Si el producte és defectuós, el consumidor pot optar entre exigir la seva reparació o el lliurament d’un de nou, excepte si una d’aquestes opcions és impossible o desproporcionada.

En aquests supòsits la llei estableix que la reparació i la substitució han de ser gratuïtes per al consumidor. Per tant, les despeses necessàries per a esmenar el defecte (mà d’obra i materials) i les despeses d’enviament van a càrrec de l’empresa.

Informació precontractual respecte als enviaments

Hem de recordar que la llei estableix que abans que el consumidor quedi vinculat per qualsevol contracte a distància (així és com denomina la normativa a les compres en línia), l’empresari ha de facilitar de manera clara i comprensible informació sobre el preu total dels béns o serveis, inclosos els impostos i les despeses de transport o lliurament.

Per tant s’ha de comprovar detingudament els termes i condicions inclosos als webs de venda en línia, ja que aquí és on s’especifica tota la informació respecte al procés de compra. Això és essencial, ja que ens ha de dir de manera clara si existeixen despeses d’enviament i quines són, a més de què succeeix si seleccionem una tarifa o una altra (per exemple, normal o exprés). A més els llocs web de comerç hauran d’indicar de manera clara i llegible, com a molt tard a l’inici del procediment de compra, si s’aplica alguna restricció de lliurament.