Alerta setmanal de continguts (setmana 21 del 2025)

Les relacions laborals dins d’una empresa familiar solen estar envoltades d’una certa boira interpretativa quan entrem en el terreny fiscal. Una d’aquestes zones grises ha quedat aclarida gràcies a la consulta vinculant V0518-25, de 28 de març de 2025, emesa per la Direcció General de Tributs (DGT).

En aquesta consulta, un empresari planteja si pot considerar el seu fill -major d’edat, que conviu amb ell i està donat d’alta com a autònom col·laborador- com a personal assalariat a l’efecte del càlcul del rendiment net en el règim d’estimació objectiva de l’IRPF. La resposta és clara i sense embuts: sí, sempre que es compleixin uns certs requisits.

Què considera la DGT?

La clau està en com es defineixen les figures del “personal assalariat” i del “personal no assalariat” dins de les regles del sistema de mòduls. En aquest cas, el titular de l’activitat, com és lògic, no es pot considerar assalariat -és l’empresari, la figura central del negoci-. Però el seu fill, malgrat estar registrat com a autònom col·laborador, sí que pot computar-se com a assalariat, per una raó fonamental: no desenvolupa una activitat econòmica pròpia, sinó que treballa per al negoci familiar.

Aquesta interpretació troba suport en les instruccions contingudes en l’Ordre HFP/1359/2023 (per a l’exercici 2024), i en l’Ordre HAC/1347/2024 (per a 2025), que regulen l’estimació objectiva. Ambdues coincideixen en l’essencial: persona assalariada és qualsevol altra que treballi en l’activitat, sense exigir que existeixi un contracte laboral formalitzat quan el treball és habitual i continuat.

Com es computa?

No n’hi ha prou amb tenir el fill donat d’alta com a autònom col·laborador: cal quantificar correctament la seva aportació en funció de les hores treballades a l’any. La norma estableix que es considerarà una persona assalariada completa qui treballi les hores fixades pel conveni col·lectiu o, si no n’hi ha, un total de 1.800 hores anuals. Si el nombre és inferior, s’aplicarà una proporció directa.

Per exemple, si el fill col·labora 900 hores a l’any, computarà com a 0,5 persones assalariades en els mòduls. La fórmula és matemàtica, però requereix disciplina en el registre horari i traçabilitat documental per a acreditar la seva veracitat davant una possible comprovació.

Té implicacions fiscals per al fill?

Sí. Les quantitats que rebi com a autònom col·laborador tenen la naturalesa de rendiment íntegre del treball -no es consideren ingressos d’activitat econòmica-, ja que el fill no té autonomia empresarial ni risc propi. És a dir, tributarà com si fos un treballador, encara que estigui enquadrat com a col·laborador en el RETA.

I què canvia amb aquesta consulta?

Més que un canvi, el que fa la DGT és confirmar un criteri lògic que, no obstant això, moltes vegades ha generat dubtes. En la pràctica, permet a petits negocis familiars que tributen en mòduls ajustar millor el seu rendiment net i evitar penalitzacions per no computar.

Si té un fill major d’edat col·laborant amb vostè, treballa amb regularitat en el negoci i està donat d’alta com a autònom col·laborador, pot comptar amb ell com a personal assalariat en l’estimació objectiva de l’IRPF. Això sí, documenti bé la seva dedicació horària i mantingui traçabilitat de les seves retribucions.

En un gir de guió que pocs anticipaven, el TSJC (Sentència núm. 768/2025) ha desestimat el recurs de la Generalitat i ha reconegut com a afectes a l’activitat econòmica els immobles que una societat lloga a membres de la família, sempre que aquests arrendaments siguin reals i estiguin fixats a preu de mercat.

Aquesta resolució, que contradiu anteriors pronunciaments més rígids del mateix Tribunal i fins i tot el criteri tradicional del TEAC, no es recolza en una reinterpretació normativa audaç, sinó en un principi fonamental del nostre sistema tributari: la vinculació de l’Administració a les consultes tributàries vinculants. En concret, a la consulta V1255-20 de la Direcció General de Tributs, reforçada per altres com la V1036-22, que permeten considerar afectes aquells immobles arrendats a familiars en condicions de mercat dins d’una activitat de lloguer professionalitzada.

Què estava en joc?

La disputa girava entorn de l’aplicació de l’exempció de l’article 4.Vuit.Dos de la Llei 19/1991 de l’impost sobre el patrimoni, que permet excloure del còmput aquelles participacions en entitats que desenvolupin efectivament una activitat econòmica. En el cas analitzat, l’entitat desenvolupava arrendaments immobiliaris com a activitat habitual. El problema: part dels immobles arrendats ho estaven a familiars del soci.

La Generalitat defensava una lectura literal de l’article 6.3 del RD 1704/1999 (pel qual es determinen els requisits i condicions de les activitats empresarials i professionals i de les participacions en entitats per a l’aplicació de les exempcions corresponents en l’impost sobre el patrimoni), segons la qual no podrien considerar-se afectes els immobles destinats a l’ús personal del subjecte passiu o del seu grup familiar, ni aquells cedits per sota del valor de mercat. Per a l’Administració, arrendar a familiars era sinònim d’afectació exclosa. El Tribunal no ho ha vist així.

El que diu la sentència (i el que canvia)

El TSJC aclareix que no és el mateix un immoble usat sense contracte o sense contraprestació -que no estaria afecte- que un de llogat dins d’una activitat empresarial a un familiar per un preu ajustat al mercat. En aquest segon cas, i si es demostra que l’arrendament genera rendiment, no hi ha motiu per a negar l’exempció.

El tribunal recorda que l’Agència Tributària de Catalunya no pot desconèixer el criteri de la DGT, conforme a l’article 89.1 de la Llei General Tributària, sempre que concorrin fets i circumstàncies idèntiques. En aquest cas, es va verificar que el lloguer era real, que existia contracte i que el preu era el de mercat. La cessió gratuïta o el lloguer simbòlic, subratlla la sentència, seria una altra història.

I ara què?

Aquesta sentència genera un precedent que hauria de ser tingut molt en compte per les empreses familiars que arrenden immobles a membres de la família. Sempre que s’acrediti que aquests arrendaments estan integrats en una activitat empresarial real, amb mitjans i estructura, i que es fa a preus normals, no han d’excloure’s del règim d’exempció.

Això sí: la inseguretat jurídica continua vigent. La disparitat de criteris entre Administracions (TEAC, DGT, ATC) converteix en prudent documentar exhaustivament els arrendaments, evitar preus per sota del mercat i realitzar una revisió periòdica de les condicions contractuals.

Si la seva societat desenvolupa una activitat immobiliària i part dels seus actius estan llogats a familiars, aquest és el moment de revisar contractes, justificar rendibilitats i acreditar el caràcter empresarial de l’arrendament. El criteri del TSJ de Catalunya obre una via sòlida per a defensar l’exempció, però només serà eficaç si es prepara amb rigor.

El projecte de llei per a la reducció de la durada màxima de la jornada ordinària de treball i la garantia del registre de jornada i el dret a la desconnexió va ser aprovat pel Consell de Ministres el 6 de maig de 2025. Actualment, es troba en tramitació parlamentària i ha estat publicat en el Butlletí Oficial de les Corts Generals, Sèrie A, número 58-1, amb data 16 de maig de 2025.

L’article 34 de l’Estatut dels Treballadors (ET) està a punt d’experimentar una de les reformes més significatives de les últimes dècades. Si el Parlament aprova el text en els seus termes actuals, la jornada ordinària màxima passarà de 40 a 37,5 hores setmanals en còmput anual, sense cap repercussió sobre el salari. Aquesta transformació no neix només del desig de modernitzar el marc legal, sinó d’una consciència creixent sobre la salut mental, la conciliació familiar i els ritmes de vida sostenibles.

Registre de jornada digital

La futura redacció de l’article 34 bis de l’ET imposa una obligació ineludible: el registre de jornada haurà de ser digital, objectiu, fiable i accessible en remot per a la Inspecció de Treball. No més fulls manuscrits ni sistemes rudimentaris: la norma exigeix traçabilitat, conservació de quatre anys i dades llegibles i íntegres.

A més, l’empresa que no tingui aquest sistema o el manipuli s’enfrontarà a una conseqüència directa: la jornada que al·legui el treballador es presumirà certa. Aquesta inversió de la càrrega probatòria converteix al registre en un element de protecció, però també d’alt risc si no es gestiona amb rigor. El sistema haurà d’estar plenament operatiu sis mesos després de l’entrada en vigor de la norma, excepte els apartats sobre interoperabilitat, que dependran de desenvolupament reglamentari.

Dret a la desconnexió

L’article 20 bis de l’ET i l’article 18 de la Llei 10/2021 de treball a distància, es reescriuen amb contundència: el dret a la desconnexió no admet renúncies ni represàlies. No contestar correus fora de l’horari ja no es podrà considerar incompliment ni motiu de sanció. I no sols s’afirma el dret, sinó que es convida a la seva concreció a través de la negociació col·lectiva, admetent excepcions únicament en casos justificats, proporcionals i excepcionals.

Aquest dret transcendeix el teletreball. Obliga les empreses a repensar les seves dinàmiques de comunicació, les seves expectatives implícites i la seva cultura organitzativa.

Contractes a temps parcials

En el marc de la reforma, l’article 12 de l’ET també es revisa. Els contractes a temps parcial deixaran de regir-se per un control horari específic: s’integren en el règim general. Però la novetat més gran arriba amb els que superin les 37,5 hores setmanals: es transformaran automàticament en contractes a jornada completa.

A més, es redefineixen els coeficients de parcialitat i s’ajusta la retribució proporcional, amb la finalitat d’evitar que els contractes a temps parcial s’utilitzin com a via encoberta per a jornades completes mal remunerades.

Sancions

La Llei sobre infraccions i sancions en l’ordre social s’endureix en diversos fronts. L’incompliment del nou marc (sigui per excés de jornada sigui per registre inadequat) serà considerat infracció greu. Però el més rellevant és que la infracció es computarà per cada treballador afectat, elevant substancialment l’exposició econòmica. Les multes podran arribar als 10.000 euros per treballador.

El missatge és clar: el temps de treball es respecta no sols com a dret laboral, sinó com a obligació empresarial amb conseqüències econòmiques directes.

Servei de la llar familiar

El Reial decret 1620/2011, que regula la relació laboral del servei de la llar familiar, també s’adapta a la nova jornada i al registre horari. Es preveu un règim específic, més flexible i adaptat a les particularitats de la llar ocupadora, però no per això exempt de compliment.

Les treballadores de la llar, sovint invisibilitzades, veuran reforçat el seu dret al descans i a la jornada limitada, en línia amb la resta del mercat laboral.

Entrada en vigor

La llei entrarà en vigor l’endemà de la seva publicació al BOE, però conté terminis transitoris clars:

• Registre horari digital: obligatori al cap de sis mesos.
• Convenis col·lectius amb jornades superiors: adaptació abans del 31/12/2025.
• Negociació per a empreses sense conveni: també abans del 31/12/2025.
• Contractes a temps parcials amb més de 37,5 hores: conversió automàtica a jornada completa.
• Registre horari anterior: aplicable durant els sis primers mesos.

La jornada laboral ja no és només una xifra setmanal: és un reflex dels valors socials, de l’equilibri entre productivitat i benestar, i del tipus de relacions laborals que volem promoure. Aquest projecte de llei, encara en fase parlamentària i que pot experimentar alguns canvis, suposa un gir de timó que exigeix preparació, revisió documental i, sobretot, una nova actitud davant el temps dels altres.

Des del passat 14 de maig de 2025, qualsevol persona que tingui contractada una treballadora de la llar haurà de complir, per primera vegada en el nostre ordenament, amb una avaluació formal dels riscos laborals del domicili en el qual presta servei. No es tracta d’una opció, ni d’un consell tècnic: és una obligació legal recollida en el Reial decret 893/2024, i que ara s’activa amb la publicació de l’eina digital de l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST), disponible en el portal Prevencion10.es.

El termini per a complir aquesta obligació és de sis mesos, la qual cosa situa el 14 de novembre de 2025 com a data límit per a fer l’avaluació, generar el document i aplicar les mesures preventives que procedeixin. L’omissió d’aquest deure pot derivar en sancions, la quantia de les quals encara no ha estat concretada, però la seva existència ja està contemplada en el marc normatiu.

Què ha canviat?

Fins ara, la Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals havia exclòs de manera tàcita el servei domèstic de la seva aplicació pràctica, malgrat reconèixer drets teòrics. Aquesta situació va canviar amb la disposició addicional 18a de la Llei i, sobretot, amb el Reial decret 893/2024, que estableix que els ocupadors han de garantir condicions segures per als qui treballen a la seva llar, especialment quant a la protecció contra la violència i els riscos físics derivats de l’activitat.

Però aquesta norma no era directament exigible fins que es desenvolupés una eina gratuïta que facilités el seu compliment. Aquesta condició s’ha complert el 14 de maig amb el llançament oficial de l'”Eina de Prevenció per a l’Ocupació en la Llar“, dissenyada per l’INSST.

En què consisteix l’eina?

No és una simple enquesta, ni un formulari decoratiu. L’eina genera un document formal d’avaluació de riscos, adaptat a cada domicili i tipus de tasques: neteja, cuina, jardineria, cura de persones, maneig de productes químics, conducció, etc. El sistema permet:

• Identificar fonts de risc concretes (contacte amb productes, riscos elèctrics, esforços físics, eines punxants, jornades prolongades, etc.).
• Valorar la gravetat del risc (alt, mitjà o baix).
• Assignar responsables, terminis de correcció i costos estimats.
• Registrar la implantació de mesures i dates de compliment.
• Generar un informe final, que s’ha de guardar al domicili per si el requereix la inspecció.

El document és dinàmic. És a dir, si les condicions de l’ocupació canvien (noves tasques, materials, horaris, o fins i tot el lloc), s’ha d’actualitzar.

Què passa si no es fa?

Encara que de moment no s’ha publicat un quadre de sancions específiques, la falta d’avaluació o la seva falta d’actualització pot comportar infraccions administratives. A més, en cas d’accident o conflicte, l’ocupador es podria veure desprotegit enfront de reclamacions si no pot acreditar que va complir els seus deures en matèria de prevenció.

Altres punts en l’horitzó

El Reial decret preveu també altres eines i protocols pendents:

• Un protocol d’actuació enfront d’assetjament i violència en l’àmbit del treball domèstic (abans d’octubre de 2025).
• Un desenvolupament normatiu addicional per a regular reconeixements mèdics en aquest àmbit.
• A més, el TJUE (C-531/23) ha dictat que també en el treball domèstic s’ha de registrar la jornada laboral. El marge d’informalitat tradicional en aquest sector va desapareixent.

Al cor de les societats de capital batega un principi implícit però determinant: la lleialtat entre socis. En aquest sentit, la Sentència núm. 282/2025 del Tribunal Suprem analitza precisament fins a quin punt pot admetre’s una convocatòria de junta feta conforme a estatuts, quan aquesta es desvia dels usos societaris mantinguts durant anys amb la intenció d’excloure a un dels socis.

La controvèrsia gira entorn d’una SL els socis de la qual havien adoptat sempre l’hàbit de celebrar juntes universals sense formalitat convocatòria. No obstant això, en la junta de 6 de novembre de 2017, l’administrador va decidir canviar el mètode: va optar per una convocatòria formal publicada al BORME i en un diari, sense informar personalment el soci que ni va acudir ni va poder exercir el seu dret de subscripció preferent en una ampliació de capital.

Una estratègia encoberta sota l’empara del formalisme

A pesar que la convocatòria s’ajustava tècnicament al que es preveu en els estatuts -publicació al BORME i a la premsa-, el Suprem confirma que no tot el legal és legítim quan es vulnera la confiança forjada entre els socis i s’actua amb ànim de perjudicar.

El Tribunal reconeix que l’ús sorprenent d’una via reglamentària mai utilitzada, sense previ avís ni advertiment al soci afectat, configura un supòsit clar d’abús de dret (art. 7.2 del Codi Civil) i de conducta contrària a la bona fe (art. 7.1 del mateix cos legal). El rellevant no era la forma emprada, com la ruptura brusca de la pràctica societària mantinguda des de la fundació de l’empresa.

L’affectio societatis no justifica l’exclusió premeditada

Enfront de l’argument que existia una pèrdua de l’afinitat societària -l’anomenada affectio societatis– entre socis, l’Alt Tribunal és categòric: les desavinences internes no justifiquen una maniobra dissenyada per a silenciar un dels partícips ni l’eximeixen del seu dret a ser degudament informat. Encara menys quan el soci en qüestió mantenia comunicacions fluides amb els convocants i no se’l va advertir del canvi de criteri.

Dilució de drets i nul·litat sense test de resistència

El més notable és que el Suprem descarta aplicar el test de resistència. El fet que la majoria suficient hagués aprovat igualment els acords no eximeix la nul·litat. El que se sanciona no és només el resultat, sinó el procediment viciat que va impedir la participació efectiva del soci en una ampliació de capital que va minvar el seu pes en la societat de manera irreversible.

El mal, per tant, no va ser hipotètic. Va ser real i mesurable: va impedir la subscripció de noves participacions i va reduir la participació del demandant per sota del llindar necessari per a exercir drets fonamentals en el si social.

Lliçó apresa: la bona fe no es publica al BORME

En definitiva, aquesta sentència marca un punt d’inflexió per a les societats tancades, on la pràctica quotidiana i la confiança forjada poden, a vegades, prevaler sobre el formalisme estatutari quan aquest s’utilitza com a pantalla per a excloure.

El Tribunal Suprem ensenya que la legalitat no pot ser emprada com a disfressa de la mala fe. El missatge és clar: convocar complint la lletra dels estatuts no serveix si la intenció és burlar l’esperit de la relació societària.