Alerta setmanal de continguts (setmana 22 del 2025)

Amb la publicació de la seva sentència núm. 546/2025 de 9 de maig, el Tribunal Suprem (TS) ha resolt de manera clara una qüestió llargament controvertida en la fiscalitat de les empreses familiars: és deduïble en l’impost sobre societats la remuneració abonada a un soci que, a més de la seva participació, exerceix funcions d’administrador sense contracte ni previsió estatutària? La resposta és afirmativa, sempre que el treball s’hagi fet, estigui correctament imputat i respongui a l’activitat de l’empresa.

1. El conflicte: treball sí, però sense contracte ni estatut

El cas plantejat davant el TS girava entorn d’una societat familiar en la qual dos dels seus socis, amb participacions superiors al 25%, exercien també com a administradors. Encara que els estatuts indicaven que el càrrec era gratuït, tots dos cobraven per les seves funcions, ben documentades i declarades com a rendiments del treball. L’AEAT va rebutjar la deducció d’aquests pagaments per considerar-los una liberalitat, en aplicació de l’article 14.1.e) de l’antic TRLIS.

2. On resideix el nucli jurídic?

El nucli no està a discutir si els serveis es van prestar -ningú ho nega-, sinó en si el fet que no existeixi contracte de treball ni previsió estatutària impedeix la seva deduïbilitat fiscal. Fins ara, la doctrina d’Hisenda i alguns tribunals havia estat categòrica: sense previsió, hi ha liberalitat. No obstant això, el Suprem trenca amb aquesta visió, donant pas a un criteri més raonable i adaptat a la realitat de moltes pimes i societats familiars.

3. Doctrina del Tribunal Suprem: claus de la sentència

La Sala Contenciosa Administrativa sintetitza la seva posició en cinc pilars:

1. Deduïbilitat realista: si la retribució respon a serveis prestats efectivament, està ben comptabilitzada i justificada, ha d’admetre’s com a despesa deduïble.
2. Càrrega de prova invertida: correspon a l’Administració demostrar que es tracta d’una retribució encoberta de fons propis. No n’hi ha prou amb sospitar-ho per la doble condició de soci i administrador.
3. No tota infracció estatutària bloqueja la deducció: el fet que els estatuts no prevegin retribució no transforma automàticament el pagament en una liberalitat.
4. La correlació despesa-ingrés és clau: el rellevant és que la despesa contribueixi a l’enriquiment de l’empresa. En aquest cas, no es pot qualificar de donatiu.
5. La teoria del vincle no és obstacle fiscal: encara que mercantilment pugui absorbir-se la relació laboral en la mercantil, això no impedeix, en seu fiscal, reconèixer el caràcter onerós i deduïble de la despesa si es demostra la seva finalitat econòmica.

4. Una sentència amb abast general

Encara que el cas es refereix a l’exercici 2013, la doctrina és plenament traslladable al règim actual de l’IS (Llei 27/2014), ja que el nou article 15.f) -que impedeix deduir despeses contràries a l’ordenament jurídic- no es pot interpretar de manera expansiva. Infraccions formals, com no preveure estatutàriament la retribució, no són comparables a actes delictius o greument contraris a l’ordre públic.

5. I si l’AEAT sospita d’un repartiment de dividends encobert?

El Suprem és clar: aquesta hipòtesi és possible, però ha de ser provada per l’Administració, no presumida sense base. En el cas jutjat, ni es va discutir la prestació efectiva de serveis ni es va qüestionar la quantia de la retribució. Per tant, no calia parlar de fons propis ni de liberalitats.

La sentència 546/2025 del TS marca un abans i un després en la interpretació de la despesa deduïble en l’IS respecte a les retribucions a administradors que són també socis. Suposa un suport clar a l’estructura típica de les empreses familiars, on els socis assumeixen múltiples funcions i, moltes vegades, ho fan sense la cobertura documental perfecta. El que importa és la realitat econòmica: si el treball existeix i genera valor, la seva retribució ha de ser fiscalment deduïble.

L’habitatge torna al centre del debat polític. En un context en què l’accés a una llar digna s’ha convertit en un luxe per a bona part de la població, el Grup Parlamentari Socialista ha presentat una Proposició de llei per a impulsar el lloguer d’habitatges a preus assequibles que pretén reordenar el mapa fiscal de l’habitatge per llogar. Aquesta norma, actualment en fase de tramitació parlamentària, desplega un arsenal de mesures fiscals i administratives amb un doble objectiu: fomentar el lloguer assequible i frenar l’especulació. En aquesta circular analitzem el contingut complet de la proposta.

IVA: s’ha acabat el paradís fiscal del lloguer turístic

La nova llei acull amb promptitud la doctrina europea: els arrendaments de curta durada (menys de 30 nits) prestats en habitatges moblats i en municipis de més de 10.000 habitants tributaran al tipus general del 21% si s’ofereixen serveis similars als hotelers. Es persegueix així equilibrar la fiscalitat amb l’allotjament reglat i desincentivar el desviament d’habitatge habitual cap al turisme vacacional massiu.

Plusvàlua municipal: actualització de coeficients

L’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU) veurà revisats els seus coeficients màxims. La taula s’adequa a les recents sentències del Tribunal Constitucional i reflecteix una nova escala temporal que penalitza especialment les transmissions de més de vint anys amb tipus de fins al 0,35.

SOCIMIS: s’ha acabat la festa sense compromís social

Les societats anònimes cotitzades d’inversió en el mercat immobiliari (SOCIMIS) passaran a tributar al 25% pels beneficis no distribuïts, sempre que no reinverteixin o destinin els seus immobles a lloguer assequible. La norma contempla una exempció del 50% si més del 60% del seu parc es lloga a preus assequibles, i del 100% si a més reinverteixen el benefici en habitatge assequible en un termini de tres anys.

Nou impost estatal per a estrangers no comunitaris

Es crea un impost indirecte complementari per a gravar la compra d’immobles per part de persones físiques o jurídiques no residents a la Unió Europea. No substitueix l’ITP sinó que s’hi acumula, encara que es permet deduir el ja pagat per aquest. El tipus aplicable és del 100% sobre la base imposable, calculada conforme al valor de referència cadastral o el valor declarat, si és superior.

Habitatge buit: més pressió fiscal per a treure’l al mercat

Els habitatges desocupats suportaran una càrrega fiscal més elevada. La imputació de rendes s’endureix i es convida els ajuntaments a aplicar recàrrecs més intensos en l’IBI. Es tracta de pressionar econòmicament al propietari reticent perquè opti pel lloguer.

La nova empresa estatal d’habitatge: SEPES es transforma

S’articula el traspàs urgent del sòl públic a SEPES, reconvertida ara en una entitat destinada a construir o promoure habitatge a preus assequibles. No caldrà taxació prèvia per a la cessió, i la llei habilita a SEPES a gestionar també el patrimoni immobiliari de MUFACE i dels patronats reials, sempre sota titularitat pública.

Contractes públics més llargs i flexibles

La Llei de contractes del sector públic s’ajusta per a permetre concessions de fins a vuitanta anys quan tinguin per objecte la construcció o rehabilitació d’habitatges destinats al lloguer assequible.

La proposta del PSOE configura un marc normatiu integral que no es limita a apujar o abaixar impostos, sinó que pretén reorientar el comportament del mercat. Un marc on es penalitza l’especulació, s’estimula la rehabilitació i es premia l’accessibilitat. Caldrà veure quins suports parlamentaris assoleix en la seva tramitació, però el seu contingut marca una línia clara: l’habitatge ja no és només un actiu financer. És, primer de tot, un dret constitucional.

Encara que l’article 52.c) de l’Estatut dels Treballadors permet l’acomiadament per causes organitzatives, funcionals o productives, els tribunals estan aplicant un principi d'”última ràtio”: l’acomiadament ha de ser l’última opció raonable, i no es pot usar si existeixen llocs vacants que podrien haver estat oferts al treballador afectat, fins i tot encara que suposin un canvi de categoria, funcions o ubicació (dins d’uns límits raonables).

Pronunciaments rellevants

• STS 94/2024: encara que l’amortització del lloc estava ben motivada, l’acomiadament es va declarar nul per no oferir-se alternatives en el mateix centre, quan existien vacants equivalents.
• STSJ de Catalunya, 14-03-2024: es qualifica d’improcedent un acomiadament organitzatiu per no provar-se que s’hagués consultat amb el treballador sobre una reubicació en un lloc de menor responsabilitat.
• STSJ de Madrid, 20-11-2023: estableix que el deure de bona fe obliga l’empresa a dialogar amb el treballador sobre possibles recol·locacions abans d’extingir el contracte.

A qui afecta especialment aquesta tendència?

• Empreses amb més d’un centre de treball o amb plantilles de més de 50 empleats.
• Companyies en processos de reorganització interna, fusions o transformació digital.
• Departaments que apliquen criteris d’amortització de llocs sense diàleg previ amb els afectats.

Quines mesures han de prendre les empreses?

1. Revisar els protocols interns d’acomiadament per causes objectives, incloent-hi una anàlisi sistemàtica de les vacants disponibles.
2. Documentar el procés de cerca de recol·locació interna: emails, propostes de canvi, fins i tot rebutjos del mateix treballador.
3. Fer entrevistes prèvies a l’extinció: deixar constància que s’ha valorat la reubicació.
4. Incloure una clàusula de bona fe en les cartes d’acomiadament, detallant les gestions fetes i per què no es va considerar viable la recol·locació.
5. Evitar automatismes: que l’amortització d’un lloc no es converteixi en sinònim immediat d’acomiadament.

L’ús del crèdit horari per part dels representants dels treballadors ha estat tradicionalment una zona especialment protegida enfront del control empresarial. No obstant això, la sentència del Tribunal Suprem de 7 de maig de 2025 (recurs de cassació per a la unificació de doctrina núm. 2124/2024), marca un abans i un després en establir que, sota unes certes condicions, és lícit per a l’empresa recórrer a detectius privats per a verificar l’ús indegut d’aquest temps.

1. Els fets: sospites raonables i seguiment limitat

El cas té el seu origen en una empresa que va detectar indicis que un dels seus delegats de personal, beneficiari del crèdit horari, podria utilitzar aquest temps amb finalitats personals. Es va contractar una agència de detectius que va fer un seguiment concret, limitat als dies sospitosos. La vigilància no va depassar el temps autoritzat pel mateix permís sindical sol·licitat pel treballador.

2. La controvèrsia: entre el dret a la llibertat sindical i el control empresarial

El conflicte se centrava en si aquesta mesura vulnerava el dret fonamental a la llibertat sindical, protegit constitucionalment. Les instàncies inferiors (Jutjat social i Tribunal Superior de Justícia) van considerar que sí, argumentant que no s’havia justificat prou la necessitat del seguiment. No obstant això, el Suprem se’n desmarca i estima que no va haver-hi cap vulneració de drets fonamentals.

3. És vàlida la prova del detectiu? El Suprem diu que sí… amb condicions

La Sala social del Tribunal Suprem deixa clar que:

• La prova és lícita quan es basa en sospites concretes i raonables, encara que en abstracte la licitud de la prova no depengui exclusivament de l’existència d’indicis previs.
• S’ha de respectar la intimitat: no es pot endinsar en la vida privada ni domicilis, ni usar mètodes intrusius.
• No ha d’implicar vigilància singular de l’acompliment sindical: és a dir, no pot ser constant, indiscriminada o intimidatòria.
• En aquest cas, la investigació va ser proporcional i limitada en el temps, i els informes no van vulnerar la intimitat del treballador.

4. Fi de la immunitat tàcita del crèdit horari

La sentència recorda que el crèdit horari està envoltat d’una presumpció de probitat, però aquesta no és absoluta. Pot ser destruïda mitjançant prova en contra. L’exercici del dret de representació no pot convertir-se en un escut infranquejable que impedeixi tota mena de control per part de l’ocupador.

L’empresa conserva, conforme a l’article 20 de l’Estatut dels Treballadors (ET), facultats de control sobre el compliment dels deures laborals, sempre que les exerceixi respecte als drets fonamentals. Per tant, l’ús fraudulent del crèdit horari sí que pot tenir conseqüències disciplinàries si es demostra adequadament.

5. Unificació de doctrina: claredat enfront de sentències dispars

El TS resol així una línia de decisions contradictòries en els tribunals superiors. Mentre uns avalaven la validesa d’aquesta mena de proves, uns altres les anul·laven per considerar-les intrusives o desproporcionades. A partir d’aquesta sentència, la clau està en l’equilibri: sospites justificades, respecte als drets fonamentals i proporcionalitat de la mesura. Els fets: sospites raonables i seguiment limitat.

Cada vegada és més habitual que bancs, asseguradores, o immobiliàries sol·licitin als seus clients informació detallada i periòdica sobre la seva identitat, la seva operativa econòmica o fins i tot els beneficiaris reals que se situen darrere de societats o fundacions. El que per a molts pot semblar una intromissió innecessària o un excés burocràtic, respon en realitat al compliment de les obligacions imposades per la Llei 10/2010, de prevenció del blanqueig de capitals i finançament del terrorisme, i el seu desenvolupament reglamentari.

QUÈ ÉS LA DILIGÈNCIA DEGUDA?

La diligència deguda no és un formalisme documental, sinó un procés continu d’identificació, verificació i avaluació del risc que s’ha de fer sobre tots aquells clients, persones físiques o jurídiques, amb els quals es mantinguin relacions de negoci. La seva finalitat és evitar que el sistema financer o professional es converteixi en canal de blanqueig de capitals, finançament del terrorisme o evasió fiscal.

El procés es basa en tres pilars fonamentals:

1. Conèixer amb qui s’està treballant
2. Verificar que la informació és real i actualitzada
3. Avaluar i gestionar el risc de manera contínua

TRES NIVELLS DE DILIGÈNCIA DEGUDA

1. Mesures normals

Són obligatòries en tota relació de negoci. Inclouen:

• Identificació del client
• Identificació del titular real
• Verificació documental
• Informació sobre el propòsit de la relació
• Seguiment periòdic de l’activitat

2. Mesures simplificades

Només s’apliquen quan s’acredita que el risc és baix (entitats públiques nacionals, productes financers estandarditzats, etc.). Han d’estar justificades i documentades.

3. Mesures reforçades

S’apliquen en situacions de risc elevat (clients no presencials, relacions amb països d’alt risc, estructures opaques, operacions complexes, etc.). Suposen:

• Profunditat més elevada en la verificació
• Petició d’informació addicional
• Supervisió reforçada i freqüent

CLIENTS NO PRESENCIALS I VERIFICACIÓ DIGITAL

El reglament de la llei permet establir relacions de negoci a distància sempre que s’emprin procediments segurs prèviament autoritzats pel SEPBLAC. Això inclou:

• Videoconferències
• Plataformes certificades d’onboarding digital
• Procediments amb doble factor d’autenticació

Atenció.  L’ús de selfies o captures simples del DNI no són vàlides per si soles. Tampoc és suficient amb un correu electrònic o un número de telèfon.

EL BANC POT DEMANAR-ME TOT AIXÒ?

Sí, però amb límits i proporcionalitat. Les entitats estan obligades a fer un seguiment continu i a actualitzar la informació amb la qual operen. Això pot implicar que li sol·licitin:

• Còpies de models fiscals (200, 390, etc.)
• Justificació d’ingressos extraordinaris
• Verificació de la vigència del DNI
• Dades de beneficiaris reals

Atenció. No estan legitimats per a exigir dades personals no necessàries (com IRPF de socis o contractes de lloguer aliens a la relació bancària), excepte justificació expressa.

QUÈ POT PASSAR SI NO COMPLEIXO?

• Risc de tancament de comptes o suspensió d’operacions
• Possible denúncia davant SEPBLAC
• Multes per infracció greu si vostè és subjecte obligat (fins a 150.000 €)
• Inhabilitació per a prestar determinats serveis

Per als subjectes obligats (immobiliàries, entitats financeres, etc.), l’absència d’un sistema sòlid de diligència deguda pot derivar en responsabilitats administratives o fins i tot penals.

QUÈ HA DE FER UNA EMPRESA OBLIGADA?

1. Revisar els protocols interns d’onboarding i relació amb clients.
2. Implantar eines segures d’identificació no presencial.
3. Conèixer els titulars reals i verificar les seves dades.
4. Establir un sistema de classificació de riscos segons el tipus de client, operació i sector.
5. Formar periòdicament a l’equip en matèria de prevenció i detecció d’indicis sospitosos.
6. Documentar tot el procés: des de l’inici de la relació fins a la cancel·lació, amb registres actualitzats.