Alerta setmanal de continguts (setmana 30 del 2025)

El passat 24 de juny de 2025, el Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) va dictar una resolució de gran importància pràctica per a moltes persones que han dissolt una relació de parella de fet i acordat, per escriptura pública, el pagament d’una pensió compensatòria. La resolució desestima el dret a aplicar la reducció fiscal de l’article 55 de la Llei de l’IRPF (LIRPF) a aquests pagaments si no ha existit matrimoni legal entre les parts.

Què s’ha resolt?

El TEAC conclou que no és possible aplicar la reducció en la base imposable prevista en l’article 55 de la LIRPF a les pensions compensatòries pactades entre membres d’una parella estable o de fet, encara que aquesta compensació estigui recollida en escriptura pública notarial i encara que la normativa civil (com el Codi Civil de Catalunya) prevegi aquest tipus de compensacions després de la ruptura.

En paraules del Tribunal: “No s’admet l’analogia per a estendre beneficis fiscals a situacions no previstes per la llei.” És a dir, sense matrimoni no hi ha reducció.

Què diu l’article 55 de la LIRPF?

Aquest precepte permet reduir la base imposable de l’IRPF per les pensions compensatòries fixades a favor del cònjuge i per decisió judicial. És a dir, exigeix:

• Existència de matrimoni
• Una decisió judicial (o, després de la Llei 15/2015, conveni davant notari o lletrat de l’Administració de Justícia)
• Pensió compensatòria, no aliments per a fills

I si hi ha escriptura notarial o pacte a Catalunya?

En el cas resolt, una parella de fet va formalitzar notarialment el pagament d’una compensació econòmica després de la fi de la seva convivència. El pagador va demanar reduir el seu IRPF com si es tractés d’una pensió compensatòria conjugal.

El Tribunal ha estat categòric:

• Encara que a Catalunya aquest tipus de pactes són perfectament vàlids civilment, no són equiparables al matrimoni a efectes tributaris.
• La norma fiscal exigeix “cònjuges”. I si no hi ha matrimoni, no hi pot haver equiparació ni interpretació extensiva.

I què passa amb el principi d’igualtat?

El contribuent va al·legar una possible discriminació injustificada entre matrimonis i parelles de fet, i la possible vulneració del principi constitucional d’igualtat. El TEAC reconeix que no pot valorar la constitucionalitat de les normes fiscals. Només pot aplicar el que diu literalment la llei.

A més, recorda que tant el Tribunal Suprem com el Constitucional han reiterat que la convivència extramatrimonial, encara que legítima, no és jurídicament equivalent al matrimoni. Per tant, el legislador pot tractar-les de manera distinta en matèria de beneficis fiscals.

Hi ha doble imposició?

Una altra de les al·legacions era que la prestació ja havia estat inclosa pel perceptor com a renda en el seu IRPF, la qual cosa generaria una doble tributació. El TEAC nega aquesta interpretació. En el nostre sistema tributari, quan un contribuent paga una quantitat a un altre, aquest ingrés es tributa en seu del receptor, sense que això generi, per si sol, un supòsit de doble imposició que obligui a corregir la base del pagador.

Què recomanem des del despatx?

• Si té previst formalitzar una pensió compensatòria i no existeix vincle matrimonial, no esperi obtenir cap avantatge fiscal per aquesta via.
• Revisi amb nosaltres els efectes fiscals abans de signar qualsevol pacte econòmic després de la ruptura d’una parella de fet.
• En cas de dubte, sol·liciti una anàlisi preventiva: evitarà reclamacions, sancions o falses expectatives.

L’Ordre HAC/747/2025, publicada al BOE del 15 de juliol, introdueix una reforma substancial que afecta, directament o indirectament, a autònoms, pimes i professionals que operin amb cobraments electrònics, sigui mitjançant targetes, TPV o Bizum. Encara que no els imposa noves obligacions formals com a contribuents, sí que canvia de manera notable el flux d’informació que Hisenda rebrà… i això pot tenir conseqüències si hi ha incoherències amb les seves declaracions.

Què implica aquest canvi?

A partir de l’1 de gener de 2026, bancs, entitats de pagament i plataformes com Bizum estaran obligats a remetre a l’Agència Tributària, cada mes, informació detallada sobre els cobraments fets a través d’aquests mitjans digitals. No es tracta ja de dades anuals agregades, sinó de remissions mensuals amb un nivell de detall més que considerable.

I el més rellevant: s’elimina el llindar mínim de 3.000 euros que fins ara limitava l’obligació de declarar. A partir d’aquesta data, qualsevol cobrament, per petit que sigui, serà informat.

Nous models informatius

Hisenda ha aprovat quatre models principals, cadascun amb la seva funció específica:

• Model 170: cobraments mensuals fets a través de targetes o vinculats a números de telèfon mòbil (com Bizum). S’informarà, entre altres coses, de qui cobra, a través de quins TPV o compte, i quant.
• Model 196: informació mensual sobre comptes en entitats financeres (obertures, saldos, moviments) i resum anual de rendiments.
• Model 174: declaració anual sobre operacions amb targetes, sempre que superin els 25.000 € en càrrecs o abonaments durant l’any.
• Model 181: declaració anual sobre préstecs, crèdits i operacions financeres relacionades amb béns immobles.

Atenció. El model 170 passa de ser anual a mensual. Bizum entra per primera vegada en aquest radar. I el model 291, que abans recollia informació de no residents, desapareix: el seu contingut passa al nou model 196.

Qui ha de presentar aquesta informació?

Vostè, com a autònom o empresari, no haurà de fer res quant a la presentació d’aquests models. Aquesta obligació recau en les entitats financeres, bancs i plataformes de pagament. No obstant això, el fet que Hisenda rebi aquesta informació implica que tindrà més eines per a creuar dades amb les seves declaracions d’IVA, IRPF o societats.

Per tant, l’important és que els ingressos que declarin coincideixin amb la informació que tercers (com el seu banc) remetran mensualment.

Calendari d’aplicació

• Models 170 i 196: informació de gener de 2026 → Es remet el febrer de 2026
• Models 174, 181 i 171 (modificat): informació de l’exercici 2026 → Es remet el gener de 2027

Què pot fer ara?

Si bé encara falta mig any per a la seva entrada en vigor, la nostra recomanació és senzilla:

• Revisi el seu sistema de facturació i cobraments digitals.
• Asseguri’s que cada ingrés estigui justificat documentalment.
• Consulti amb nosaltres si té dubtes sobre com aquestes noves obligacions poden afectar-lo en termes de comprovacions futures o discrepàncies fiscals.

És freqüent en els processos de selecció que, després d’identificar una persona idònia, se signi un precontracte en el qual totes dues parts es comprometen a iniciar una relació laboral en una data futura. No obstant això, què passa si l’empresa canvia d’opinió abans que arribi aquest dia? Pot deixar sense efecte el compromís sense conseqüències? La resposta és clara: no sempre.

Què és un precontracte?

Un precontracte és un acord vàlid i vinculant en el qual ocupador i treballador es comprometen a formalitzar un contracte laboral en una data determinada. Tot i que no hi ha encara alta en la Seguretat Social ni prestació de serveis, ja existeix un compromís jurídic amb valor legal, segons doctrina judicial consolidada i el que es disposa en els articles 1101 i 1254 del Codi Civil.

Es pot trencar el precontracte sense conseqüències?

Sí, però només en circumstàncies excepcionals i justificades. Si simplement ha canviat d’opinió o ha trobat un candidat més adequat, no n’hi ha prou com a justificació. En aquest cas, el candidat pot exigir-li una indemnització per danys i perjudicis, si aconsegueix acreditar:

• Que existia un precontracte amb condicions definides (encara que fos per email o verbalment amb proves).

• Que ell va acceptar l’oferta i va deixar passar altres oportunitats (o fins i tot va ser baixa voluntària en la seva anterior ocupació).

• Que ha sofert un perjudici real i quantificable, com quedar-se sense ingressos, incórrer en despeses de mudança, pagar un lloguer o quedar fora de l’atur per haver renunciat voluntàriament al seu ús anterior.

Quant podria haver d’indemnitzar?

No hi ha una quantitat tancada en aquests casos, com sí que passa amb els acomiadaments. La quantia dependrà de les circumstàncies del cas i del perjudici causat:

• Salari pactat i no cobrat
• Temps sense treballar fins a trobar una altra feina
• Despeses ocasionades (mudances, desplaçaments, cursos, etc.)
• Impossibilitat de cobrar l’atur si va haver-hi baixa voluntària
• Fins i tot pot valorar-se el mal moral o reputacional

La jurisprudència ha reconegut indemnitzacions que oscil·len entre els 2.000 i els 6.000 euros, depenent del cas. El termini per a reclamar és d’un any des de l’incompliment.

Quan es pot trencar un precontracte sense indemnitzar?

Només si hi ha circumstàncies sobrevingudes que justifiquin la ruptura, com per exemple:

• Que el candidat hagi estat condemnat o inhabilitat legalment per al lloc acordat.
• Que hagi ocultat informació rellevant o que hagi falsejat dades en el procés de selecció.
• Que hagi aparegut una causa objectiva greu i imprevisible que impedeixi el compliment del compromís.

Atenció. Si s’al·leguen causes com aquestes, ha de documentar-se adequadament i justificar-se que no es tracta d’una simple preferència empresarial.

Què recomanem?

• Abans de signar un precontracte, asseguri’s que la seva empresa vol i pot complir-lo.
• Si per algun motiu ha de desistir, faci-ho amb assessorament legal, per a minimitzar riscos.
• En cas de rebre una reclamació, contacti amb nosaltres com més aviat millor. Cada dia compta en el còmput de terminis.

Una sentència recent del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó de 8 de maig de 2005, ha resolt un cas particularment rellevant per a treballadors, mútues i empreses: s’ha considerat accident laboral in itinere la caiguda d’un treballador que, després de sortir de la seva feina, es va fracturar tíbia i peroné mentre circulava amb un patinet elèctric per una via interurbana prohibida per a aquesta mena de vehicle.

El cas va ser portat als tribunals per la mútua, que reclamava que es definís com a malaltia comuna, al·legant que el treballador va incórrer en imprudència temerària al circular amb un mitjà prohibit. No obstant això, el tribunal ha desestimat aquesta pretensió.

Què s’entén per accident in itinere?

Perquè un sinistre sigui considerat laboral in itinere, la jurisprudència exigeix diversos requisits:

• Que ocorri en el trajecte habitual entre el domicili i la feina
• Que no es trenqui el nexe causal amb el treball
• Que s’utilitzi un mitjà de transport adequat i habitual
• Que no mediï una conducta d’imprudència greu o temerària

I aquí és on resideix la clau del cas.

Va ser temerari usar un patinet elèctric en una carretera interurbana?

L’article 38.4 del Reglament General de Circulació prohibeix expressament que els vehicles de mobilitat personal -com els patinets elèctrics- circulin per vies interurbanes. 

Això no està en discussió. Però el tribunal ha estat clar: el fet de circular per una via no autoritzada no constitueix, per si sol, una imprudència temerària.

No es va provar que el treballador fes un trajecte inusual, ni que la via per la qual circulava fos especialment perillosa o que les seves condicions contribuïssin de manera directa o indirecta a l’accident. L’únic fet reprotxable va ser fer servir el patinet on no ho havia de fer, però aquesta infracció no va trencar per si sola el vincle laboral de l’accident.

Què és la imprudència temerària segons la jurisprudència?

El tribunal recorda que es considera temerària aquella conducta que evidencia un menyspreu conscient i greu del risc, que va més enllà del que seria raonable esperar d’una persona mitjana.

No tota infracció de trànsit s’eleva a aquest nivell. En aquest cas, no va haver-hi menyspreu manifest per la seguretat, sinó una infracció reglamentària sense connexió directa amb la caiguda.

Tingui en compte que aquesta sentència…

• Reafirma que l’anàlisi ha de ser individualitzat: no n’hi ha prou amb constatar una infracció normativa.
• Protegeix el treballador enfront d’exclusions automàtiques en supòsits dubtosos.
• Convida a empreses i assessories a parar esment als trajectes, horaris i mitjans de transport usats per les seves plantilles, especialment quan s’usen vehicles com a patinets elèctrics, cada vegada més comuns.

Una sentència recent del Tribunal Suprem de 21 de maig de 2025, ha tornat a posar el focus en un tema de gran rellevància en l’àmbit mercantil: la responsabilitat solidària dels socis per deutes socials anteriors a una reducció de capital, regulada en l’article 331 de la Llei de societats de capital (LSC).

La sentència no sols revisa els requisits formals, sinó que també insisteix en un criteri clau: la bona fe en l’exercici de l’acció.

Què diu l’article 331 de la LSC?

Aquest precepte estableix que, quan una societat redueix capital i restitueix aportacions als socis, aquests respondran solidàriament dels deutes socials anteriors fins a l’import percebut, durant un termini de cinc anys.

No es tracta d’una responsabilitat automàtica: la societat ha d’haver incomplert prèviament, i només llavors el creditor pot dirigir-se contra els socis, fins al límit que hagin rebut.

Què va ocórrer en aquest cas?

Un creditor va reclamar 90.000 euros a una sòcia minoritària emparant-se en aquest article. No obstant això, el Suprem va rebutjar la pretensió per diversos motius rellevants:

• La societat havia constituït una reserva de 2.609.000 euros expressament per a respondre de deutes anteriors, com exigeix l’article 332 LSC.
• No es va aportar cap prova que aquesta reserva fos insuficient per a fer front al deute reclamat.
• El demandant no va acreditar haver fet gestions reals de cobrament contra la societat (excepte un mer requeriment formal).
• L’acció es va dirigir només contra la sòcia minoritària, obviant el majoritari (germà del demandant), que havia percebut més de 4,5 milions d’euros.
• La demanda es va presentar just abans que expirés el termini legal de cinc anys, la qual cosa reforça la sospita d’un ús oportunista del mecanisme legal.

Què diu el Suprem?

L’Alt Tribunal afirma que, encara que es complissin formalment els requisits de l’acció (termini, deute anterior, percepció de fons…), l’exercici de l’acció incorre en falta de bona fe. No es va acreditar la insuficiència de la reserva ni es va justificar per què es va reclamar només a la sòcia minoritària.

A més, es recorda que l’article 331 LSC no habilita una acció directa i automàtica contra els socis, sinó que exigeix:

• Que el deute sigui anterior a la reducció
• Que hagi estat efectivament incomplert per la societat
• Que no existeixi una reserva suficient per a fer-li front
• Que s’actuï amb bona fe i proporcionalitat

Durà a terme una reducció de capital amb devolució d’aportacions?

Des del punt de vista jurídic i preventiu, li recomanem:

• Analitzar possibles deutes anteriors no prescrits
• Constituir una reserva adequada i documentar-la correctament
• Valorar els riscos de futures accions de responsabilitat
• Assessorar-se per a blindar els socis enfront de reclamacions oportunistes