Alerta setmanal de continguts (setmana 8 del 2026)

Com ja sap i per desgràcia, el 2020 l’estat d’alarma per COVID va obligar a tancar de manera total nombroses activitats econòmiques. Hostaleria, comerç, hotels, oci, serveis presencials i molts altres sectors van veure la seva activitat legalment suspesa, sense marge de decisió.

Malgrat això, moltes empreses i professionals amb volum de negocis superior al llindar legal van abonar l’IAE complet, sense cap reducció, en tractar-se d’un impost que es merita a l’inici de l’any.

Durant molt de temps es va assumir que aquesta situació no tenia solució si la liquidació no s’havia recorregut en termini. Avui, aquesta conclusió ja no és vàlida.

Haver pagat l’IAE el 2020 no significa que estigués correctament exigit íntegrament.

El canvi de criteri: el tancament per COVID sí que importa

El Tribunal Suprem (en les seves sentències núm. 36/2026, de 21 de gener, i núm. 57/2026, de 26 de gener) ha confirmat que el tancament obligatori derivat de l’estat d’alarma no es pot tractar com una situació neutra a l’efecte de l’IAE.

Encara que l’impost es reporti a l’inici de l’exercici, la normativa de l’IAE contempla un règim especial per als supòsits de paralització total de l’activitat per causes excepcionals. I el tancament imposat per la COVID encaixa en aquest supòsit.

La conseqüència és clara: la quota s’ha d’ajustar al temps real d’exercici efectiu de l’activitat, i no exigir-se íntegrament quan el negoci va estar completament tancat per mandat legal.

• Atenció. No es tracta d’una ajuda ni d’una bonificació: és un ajust per falta d’activitat real.

Fins i tot encara que la liquidació sigui ferma

Un dels aspectes més importants -i més desconeguts- d’aquesta doctrina és que la possibilitat de reclamar no desapareix per no haver recorregut en termini.

El Tribunal Suprem ha admès que, davant una situació tan excepcional com la viscuda el 2020, es poden revisar liquidacions fermes de l’IAE per a retornar la part corresponent al període de tancament total.

Això trenca amb la idea, molt estesa, que “si no es va recórrer, ja no hi ha res a fer”.

• Atenció. La fermesa formal de la liquidació no bloqueja necessàriament la devolució.

No tots els casos són iguals

Aquest punt és clau per a evitar falses expectatives. La revisió no és automàtica ni generalitzada.

La devolució només és viable quan:

• L’activitat va estar totalment paralitzada,

• El tancament va ser conseqüència directa de l’estat d’alarma, i

• No va existir exercici alternatiu de l’activitat (en línia, telefònic o altres canals).

Cada cas exigeix una anàlisi concreta del tipus d’activitat i del període exacte d’inactivitat.

• Atenció. La inactivitat parcial no genera el mateix dret que el tancament total.

El factor temps: per què convé analitzar-ho com més aviat millor

Encara que la jurisprudència és favorable, el moment en què es reclama és determinant.

Entra en joc el termini general de prescripció i la necessitat de canalitzar correctament la sol·licitud per les vies previstes en la normativa tributària.

Això significa que moltes empreses encara hi són a temps, però no hi seran indefinidament.

Deixar passar el temps pot tancar una via de recuperació econòmicament rellevant.

Una oportunitat que moltes empreses encara no han revisat

En la pràctica, moltes empreses van donar per perdut l’IAE de 2020 sense analitzar la seva situació concreta. En altres casos, es van desestimar reclamacions de manera automàtica per entendre que la liquidació era ferma.

La doctrina actual obliga a revisar aquests casos amb uns altres ulls i amb un enfocament tècnic diferent del que s’aplicava fa a penes uns anys.

El que abans semblava tancat avui pot ser revisable.

Si la seva empresa o activitat:

• Va estar tancada totalment durant l’estat d’alarma del 2020,

• Va pagar l’IAE íntegre aquell any, i

• No va recórrer la liquidació en el seu moment,

Convé analitzar ara si existeix dret a la devolució parcial de la quota. No és una qüestió automàtica, però sí una possibilitat real que mereix estudi individualitzat.

En aquests casos, una revisió tècnica ben plantejada pot marcar la diferència entre assumir un cost passat o recuperar un import que mai s’hagués hagut d’exigir íntegrament.

Llista de control. Puc reclamar la devolució de l’IAE 2020 pel tancament de la COVID?

Marqui SÍ o NO en cada punt:

1. Situació el 2020

☐ La meva activitat va estar obligatòriament tancada durant l’estat d’alarma de 2020

☐ El tancament va ser conseqüència directa de la normativa de la COVID, no per decisió pròpia

☐ Durant aquest període no es va poder exercir l’activitat per cap canal alternatiu (en línia, telefònic, repartiment, etc.)

La devolució només és possible si va existir inactivitat total, no una reducció parcial d’activitat.

2. Impost sobre activitats econòmiques (IAE)

☐ El 2020 estava obligat a pagar l’IAE (per superar el llindar de facturació o no estar exempt)

☐ Vaig pagar la quota íntegra de l’IAE 2020

☐ No es va aplicar cap reducció proporcional pels dies de tancament

No importa que l’impost es reporti a l’inici d’any: el tancament total permet ajustar la quota.

3. Recurs i fermesa de la liquidació

☐ No vaig recórrer la liquidació de l’IAE 2020 en el seu moment

☐ Em van indicar que la liquidació era ferma i que ja no s’hi podia fer res

La jurisprudència actual permet revisar liquidacions fermes en determinats supòsits.

4. Tipus d’activitat

☐ La meva activitat depenia de l’obertura física del negoci

☐ El tancament va afectar el nucli essencial de l’activitat

☐ No es va tractar només d’una limitació d’aforament o d’horaris

Els tancaments parcials o les restriccions posteriors a l’estat d’alarma no generen el mateix dret.

5. Termini i oportunitat

☐ No he presentat cap reclamació relacionada amb l’IAE 2020

☐ Mai he analitzat aquest assumpte amb un assessor especialitzat

☐ M’interessa saber si encara soc a temps de reclamar

El factor temps és clau: deixar-ho passar pot tancar definitivament la via de recuperació.

Resultat orientatiu

Si ha marcat SÍ en la majoria dels apartats, el seu cas mereix una anàlisi tècnica individualitzada.

Si té dubtes en algun dels punts, convé revisar-ho igualment: petits matisos poden canviar el resultat.

Aquesta llista de control no substitueix un estudi professional, però serveix per a detectar situacions amb possibilitats reals de recuperació de l’IAE 2020.

Com ja deu saber, en l’àmbit de l’IRPF el rendiment net de les activitats econòmiques es calcula atenent els ingressos obtinguts i les despeses fiscalment deduïbles. Aquesta idea, aparentment senzilla, és la que genera més conflictes en la pràctica.

La clau no està només en el fet que la despesa existeixi o estigui comptabilitzada, sinó en què respongui a una finalitat pròpia de l’activitat econòmica, és a dir, que contribueixi de manera directa o indirecta a l’obtenció d’ingressos o a la millora del resultat empresarial.

Quan aquesta finalitat no queda clara, la despesa corre el risc de ser descrita com a liberalitat o com a despesa de caràcter personal, quedant exclosa de la deducció.

• Atenció. Una despesa pot ser habitual en la pràctica empresarial i, així i tot, no resultar fiscalment deduïble.

L’exigència de necessitat i vinculació amb l’activitat

Perquè una despesa sigui deduïble en l’IRPF, no n’hi ha prou que estigui relacionada de manera genèrica amb el negoci. És necessari acreditar la seva vinculació concreta amb el desenvolupament de l’activitat econòmica.

Això afecta de manera especial les denominades despeses d’atenció a clients, representació, relacions comercials o fidelització, habituals tant en empresaris com en professionals.

L’Administració i els tribunals exigeixen que pugui identificar-se:

• La raó per la qual s’incorre en la despesa,
• La seva connexió amb l’activitat concreta desenvolupada, i
• La seva finalitat econòmica, encara que sigui indirecta o projectada a futur.

Atenció. La simple afirmació que una despesa és “comercial” no és suficient si no s’explica la seva causa.

La factura acredita la despesa, no la seva deduïbilitat

Un dels errors més comuns és confondre l’existència de la despesa amb la seva deduïbilitat fiscal.

La factura compleix una funció essencial, però no és una prova completa per si sola.

Quan la factura no permet identificar a la persona o entitat beneficiària, o no reflecteix el context professional de la despesa, s’afebleix notablement la seva defensa davant una comprovació.

En aquests casos, s’espera del contribuent una explicació addicional, coherent i documentada, que permeti entendre per què aquesta despesa forma part del procés normal d’obtenció d’ingressos.

• Atenció. La factura és necessària, però no sempre n’hi ha prou per a sostenir la deducció.

La càrrega de la prova recau en empresaris i professionals

En matèria de despeses deduïbles, el principi és clar: qui pretén deduir ha de provar. No correspon a l’Administració demostrar que la despesa és personal, sinó al contribuent acreditar que és professional.

Les al·legacions genèriques, les referències globals a l’activitat o la simple remissió a exercicis anteriors solen resultar insuficients si no s’entra al detall de cada despesa qüestionada.

La deducció no es presumeix: es construeix amb prova concreta i raonada.

El límit de l’1% no opera de manera automàtica

Hi ha una creença bastant estesa en la pràctica empresarial segons la qual les despeses d’atenció a clients, encara que generin dubtes, poden deduir-se sempre fins al límit de l’1% de l’import net del volum de negocis. Aquesta idea, còmoda, però equivocada, és una de les principals fonts de regularització en l’IRPF d’activitats econòmiques.

El límit de l’1% no actua com una deducció mínima garantida, ni com un salvavides al qual acollir-se quan falla la justificació de la despesa. Abans d’arribar a aquest percentatge, l’Administració i els tribunals exigeixen superar un pas previ que no admet dreceres: acreditar que la despesa respon a una finalitat pròpia de l’activitat econòmica.

Dit d’una altra manera, el percentatge opera únicament com un límit quantitatiu màxim, però no substitueix ni relaxa els requisits qualitatius de la despesa. Si no queda provat que la despesa s’ha fet amb l’objectiu de millorar, directament o indirecta, el resultat empresarial -sigui present sigui futur-, la deducció queda descartada per complet, fins i tot encara que l’import sigui reduït.

Aquest matís resulta especialment rellevant en despeses que es mouen en terrenys difusos: àpats, allotjaments, esdeveniments, activitats d’oci o qualsevol desemborsament que, sense una explicació clara, es pugui confondre amb un ús personal. En aquests casos, la falta de prova sobre la finalitat empresarial impedeix aplicar l’1%, en lloc de permetre una deducció parcial.

La conseqüència pràctica és clara: no n’hi ha prou que la despesa encaixi dins d’una categoria genèrica d'”atenció a clients”. És imprescindible demostrar la seva connexió real amb l’activitat, la seva coherència amb el tipus de negoci desenvolupat i la seva lògica econòmica. Només llavors entra en joc el límit percentual.

• Atenció. L’1% no corregeix una despesa mal justificada: sense finalitat empresarial acreditada, no hi ha deducció possible, ni total ni parcial.

Exercicis anteriors

Un altre aspecte rellevant és la confiança que despeses admeses en exercicis anteriors continuaran sent acceptades. En l’IRPF d’activitats econòmiques, cada exercici s’analitza de manera independent, en funció de les proves aportades en aquest any concret.

L’absència de regularització prèvia no genera un dret consolidat ni impedeix a l’Administració revisar el criteri quan aprecia falta de justificació.

Que una despesa no s’hagi qüestionat abans no significa que sigui correcta fiscalment.

La deduïbilitat de les despeses en l’IRPF exigeix avui més rigor, més explicació i més coherència que en el passat. Revisar les despeses des d’una òptica fiscal -i no sols comptable-, documentar adequadament la seva finalitat i evitar automatismes pot marcar la diferència entre una deducció pacífica i una regularització amb cost econòmic.

El Tribunal Suprem en la Sentència 372/2025 de 30 d’abril de 2025, ha estimat un conflicte col·lectiu en el sector del comerç tèxtil i ha fixat un criteri amb impacte real en quadrants i calendaris: si una persona amb jornada de dilluns a diumenge té el seu descans setmanal fixat en un dia concret entre setmana i aquest dia coincideix amb un festiu laboral, ha de reconèixer-se un altre dia de descans compensatori per aquest festiu.

No és una qüestió menor: afecta la igualtat en el gaudi del descans anual quan hi ha plantilles amb lliurança fora del cap de setmana.

• Atenció. Si en l’empresa es considera “festiu ja gaudit” quan coincideix amb la lliurança, el criteri del Suprem obliga a replantejar-lo.

A qui afecta de manera directa?

La sentència se centra en un col·lectiu molt concret, però molt freqüent en la pràctica:

• Jornades de dilluns a diumenge,

• Amb descans setmanal fix entre dilluns i divendres,

• I amb empreses que obren diumenges i festius (comerç, oci, atenció al públic, logística, etc.).

El problema apareix quan aquest descans fix “es menja” un festiu: en la pràctica, qui lliura en cap de setmana sol gaudir el festiu en una altra data (pel trasllat quan el festiu coincideix amb diumenge), però qui lliura en un dia fix entre setmana pot acabar amb menys festius efectius al llarg de l’any.

• Atenció. No n’hi ha prou amb tenir la jornada anual ben calculada, el conflicte està en el nombre real de dies de descans gaudits.

El que diu el Suprem

El Suprem ho diu sense embuts: no té sentit que un grup de plantilla acabi descansant menys dies a l’any només per treballar també en diumenge i tenir la seva lliurança entre setmana. El descans anual (setmanal + festius) no pot quedar “rebaixat” pel simple atzar del calendari.

I aquí trobem el matís important: el tribunal no entra a discutir hores, ni el còmput anual, ni la retribució del festiu. El debat és un altre: si el festiu es gaudeix de veritat o es perd per coincidència.

• Atenció. La sentència no es resol “pagant el festiu”, es resol donant descans compensatori.

Què passa amb els acords d’empresa i els “dies extra”?

En el cas analitzat existien acords interns que concedien dies addicionals per “excés de jornada” (dies de vacances extra o lliure disposició). Així i tot, el Suprem conclou que això no neutralitza el problema quan, de fet, el festiu queda absorbit pel descans setmanal.

És a dir, tenir dies extra no és automàticament equivalent a respectar el gaudi de tots els festius si, en la pràctica, el col·lectiu amb lliurança entre setmana acaba amb menys descansos efectius.

• Atenció. Si l’empresa compensa amb “dies extra genèrics”, convé revisar si realment cobreixen la coincidència festiu-lliurança o només els maquillen.

Què NO diu la sentència

Aquí convé ser prudents. La STS 372/2025 fixa el dret a la compensació, però no dissenya un mecanisme tancat. En particular, no deixa escrit:

• Quan s’ha de gaudir el dia compensatori (mateixa setmana, mes, trimestre),

• Com s’integra en el quadrant (torns, canvis, bossa d’hores, etc.),

• Ni com s’articula si hi ha sistemes complexos de distribució irregular.

Sí que deixa clara una cosa: ha d’existir compensació en descans, i això sense perjudicar el compliment de la jornada anual.

• Atenció. Aplicar el criteri “a cop de plantilla” sense mirar conveni, acords i organització real de torns pot crear un conflicte nou on abans no n’hi havia.

Recomanacions

Per a empreses amb torns i obertura en festius, aquesta sentència empeny a revisar tres coses amb lupa:

1. Calendaris individuals: identificar qui té descans fix entre setmana.

2. Mapa de festius: detectar coincidències descans-festiu l’any.

3. Sistema de compensació: fixar una regla interna clara (i documentada) de com es concedeix el dia alternatiu.

Una solució raonable sol ser establir un criteri operatiu: per exemple, que el descans compensatori es gaudeixi dins d’un termini determinat i quedi reflectit en quadrants i registres, evitant que es converteixi en un “ja te’l donaré”.

Si no es defineix un procediment intern, el risc és doble: reclamacions individuals i conflicte col·lectiu.

Quan el descans setmanal està fixat entre dilluns i divendres i coincideix amb festius, convé:

• Guardar quadrants/calendaris,
• Anotar els dies exactes de coincidència,
• I comprovar si realment existeix un dia compensatori o si es dona per “consumit”.

En sectors amb alta rotació o plantilles àmplies, la coincidència es pot repetir més vegades del que sembla, i al final de l’any la diferència de descansos es nota.

• Atenció. El “t’ho compenso amb dies extra” no sempre equival a compensar el festiu perdut: cal veure el resultat real en descansos.

En definitiva, aquesta sentència del Tribunal Suprem reforça una idea bastant elemental, però que en torns es distorsiona amb facilitat: els festius hi són perquè es gaudeixin com a descans, i si coincideixen amb la lliurança setmanal de qui treballa de dilluns a diumenge, no han de desaparèixer. Es compensen amb un altre dia de descans, mantenint el compliment de la jornada anual.

El Consell de Ministres en la seva reunió del dia 17 de febrer ha aprovat un increment del 3,1% del salari mínim interprofessional (SMI), que se situa en 1.221 euros mensuals en 14 pagues, amb efectes retroactius des de l’1 de gener de 2026.

En termes anuals, l’SMI assoleix els 17.094 euros, mantenint-se exempt de tributació en l’IRPF. L’increment suposa 37 euros més al mes respecte a l’import vigent el 2025.

Aquest acord ha estat assolit en el marc del diàleg social amb les organitzacions sindicals majoritàries i reforça la senda d’increments sostinguts del salari mínim en els últims anys.

La pujada té efectes retroactius, amb el que serà necessari regularitzar nòmines ja abonades el 2026.

El Govern ha anunciat una regulació específica per a impedir que les pujades del salari mínim es neutralitzin absorbint complements salarials ja existents, quan aquests tinguin naturalesa específica. L’objectiu és que l’augment sigui real i efectiu, i no una mera operació comptable sense impacte en la retribució final.

No tots els complements podran absorbir la pujada de l’SMI: convé revisar la seva naturalesa jurídica.

Empleades de la llar

En el cas de les empleades de la llar en règim extern per hores, el nou SMI fixa una referència mínima de 9,55 euros per hora efectivament treballada.

Aquest import inclou tots els conceptes retributius i es converteix en el nou llindar de referència per a contractes per hores, amb independència de la durada setmanal del servei.

Qualsevol contracte per hores per sota d’aquesta quantia caldrà actualitzar-lo de manera immediata.

Contractes de durada determinada inferiors a 120 dies

Per als treballadors amb contractes temporals de menys de 120 dies la quantia mínima no podrà ser inferior a 57,82 euros per jornada legal treballada.

Com ja deu saber, els passius representen totes les obligacions de l’empresa enfront de tercers: bancs, proveïdors, administracions públiques, personal o socis. Inclouen tant deutes financers com compromisos operatius i fiscals.

En la pràctica, els passius determinen:

• Quin marge de maniobra té l’empresa,
• Quina liquiditat necessita per a operar amb normalitat, i
• Fins a quin punt pot assumir nous projectes o inversions.

Una empresa pot ser rendible en termes comptables i, no obstant això, estar asfixiada per la seva estructura de passius.

• Atenció. Benefici no sempre significa salut financera si els passius no estan ben dimensionats.

Tipus de passius i el seu efecte real en el dia a dia

No tots els passius pesen igual ni generen els mateixos riscos. Convé distingir, almenys, entre:

• Passiu corrent: deutes a curt termini (proveïdors, Hisenda, Seguretat Social, préstecs a menys d’un any).
• Passiu no corrent: deutes a llarg termini (préstecs, lísing, finançament estructural).

Un excés de passiu corrent sol traduir-se en tensions de tresoreria, mentre que un passiu a llarg termini mal ajustat pot limitar la capacitat d’inversió futura.

Quan la major part del deute venç a curt termini, el risc no és teòric: és immediat.

Quan el deute deixa de ser una eina útil

El deute no és negatiu per si mateix. Ben usat, permet créixer, invertir o estabilitzar l’empresa. El problema apareix quan:

• Es finança despesa corrent amb deute estructural,

• S’encadenen ajornaments fiscals com a solució permanent,

• S’acumulen proveïdors per falta de planificació de pagaments, o

• No es revisa la capacitat real de devolució.

En aquests casos, el deute deixa d’impulsar l’empresa i passa a condicionar totes les decisions, des de contractar fins a fixar preus.

• Atenció. Si les decisions es prenen pensant primer en “quin deute venç aquest mes”, alguna cosa ja no està equilibrada.

Senyals habituals de desequilibri en els passius

Existeixen indicis clars que l’estructura de passius necessita correcció:

• Retards recurrents en pagaments,

• Dependència constant de pòlisses de crèdit,

• Ús d’ajornaments fiscals de forma continuada,

• Dificultat per a accedir a nou finançament,

• Pèrdua de credibilitat enfront de proveïdors.

Aquests senyals no solen aparèixer de cop, sinó de manera progressiva.

Quan el problema ja és visible en caixa, sol portar temps gestant-se en el balanç.

Formes habituals de corregir una estructura de passius desequilibrada

La correcció no passa sempre per “guanyar més”, sinó per reordenar el que ja existeix. Algunes mesures habituals són:

• Reestructurar terminis: convertir deute a curt en llarg termini quan sigui viable.

• Unificar finançament: substituir múltiples deutes petits per una estructura més clara.

• Revisar política de pagaments: negociar proveïdors i calendaris realistes.

• Ordenar deute públic: planificar ajornaments fiscals dins d’un marc sostenible.

• Reforç patrimonial: aportacions de socis o capitalització de deutes quan procedeix.

Cada empresa requereix una combinació diferent, no solucions estàndard.

• Atenció. Reordenar deute a temps sol ser més eficaç -i menys costós- que reaccionar tard.

La importància d’anticipar-se

Una revisió periòdica de passius permet detectar problemes abans que es converteixin en urgències. Analitzar ràtios bàsiques, fluxos de caixa i venciments futurs ofereix una visió molt més real que mirar només el resultat de l’exercici.

En molts casos, petits ajustos preventius eviten escenaris de bloqueig financer.

• Atenció. El millor moment per a corregir el deute és quan encara no fa mal.

Vegem un exemple senzill:

Situació inicial d’una empresa de serveis:

• Actiu total: 500.000 €

• Fons propis: 150.000 €

• Passiu total: 350.000 €

Desglossament del passiu:

• Proveïdors i deutes a curt termini: 220.000 €

• Préstecs a llarg termini: 130.000 €

El problema no és el volum total de deute, sinó que el 63% del passiu venç en menys d’un any, generant tensions constants de tresoreria.

Mesures correctores aplicades:

• Reestructuració bancària de 100.000 € de deute a curt termini a 5 anys.

• Aportació de socis de 50.000 € per a reduir deute amb proveïdors.

Situació després de l’ajust:

• Passiu corrent: 120.000 €

• Passiu no corrent: 230.000 €

• Fons propis: 200.000 €

Resultat:

• Millora immediata de liquiditat.

• Menor pressió mensual de pagaments.

• Més capacitat per a planificar i negociar.

A pesar que la facturació no ha augmentat, l’empresa recupera la seva estabilitat financera, actuant d’aquesta manera. 

Llista de control: diagnòstic financer de passius i deutes en l’empresa

Respondre aquestes preguntes amb sinceritat sol ser el primer pas per a anticipar-se i corregir a temps. Nosaltres l’ajudem en el procés

Marqui SÍ o NO en cada punt:

1. Liquiditat i tresoreria

☐ L’empresa pot atendre pagaments mensuals sense tensions habituals

☐ No es depèn de manera constant de pòlisses de crèdit per pagar despeses corrents

☐ El saldo de caixa o bancs cobreix amb folgança els venciments immediats

Si la liquiditat només es manté recorrent a finançament puntual, el problema sol estar en l’estructura de passius.

2. Deute a curt termini

☐ La majoria dels deutes a curt termini tenen una planificació clara de pagament

☐ No s’acumulen proveïdors fora de termini de manera recurrent

☐ Els ajornaments amb Hisenda o Seguretat Social no s’usen com a solució permanent

Un passiu corrent elevat és un dels principals focus de risc financer silenciós.

3. Deute a llarg termini

☐ Les quotes de préstecs o lísing són assumibles amb la generació real de caixa

☐ El deute a llarg termini finança inversions i no despesa corrent

☐ No s’han renegociat préstecs per urgències de tresoreria en l’últim any

Quan el deute a llarg termini s’usa per a “tapar forats”, el problema es desplaça, no es resol.

4. Relació entre deute i patrimoni

☐ Els fons propis no s’han anat reduint exercici rere exercici

☐ L’empresa no depèn exclusivament de finançament extern per a operar

☐ Existeix marge per a absorbir pèrdues sense comprometre la continuïtat

Una empresa amb poc patrimoni és més vulnerable davant qualsevol desviació d’ingressos.

5. Capacitat de maniobra i decisions

☐ Les decisions estratègiques no estan condicionades per venciments immediats

☐ Es pot invertir o créixer sense que el deute sigui el primer freno

☐ L’empresa pot negociar amb proveïdors des d’una posició equilibrada

Quan el deute marca l’agenda, l’empresa perd capacitat de decisió.

6. Visió i control financer

☐ Es disposa d’una previsió de tresoreria a diversos mesos vista

☐ Es coneixen els venciments futurs amb claredat

☐ L’anàlisi financera va més enllà del resultat comptable anual

Sense previsió, els problemes financers sempre arriben abans que les solucions.

Resultat orientatiu

• Majoria de respostes SÍ → L’estructura financera és raonablement equilibrada

• Diverses respostes NO → Convé revisar passius, terminis i finançament abans que apareguin tensions més grans

• Molts NO concentrats en curt termini i liquiditat → Risc elevat de desequilibri financer a curt termini

Atenció. Aquesta llista de control no substitueix una anàlisi financera completa, però serveix com a senyal d’alerta primerenca per a detectar quan cal actuar.