Alerta setmanal de continguts (setmana 9 del 2026)

Amb efectes des de l’1 de gener de 2026, s’ha modificat la normativa de l’IRPF per a evitar que les persones que perceben el salari mínim interprofessional (SMI) tributin per aquest concepte. El canvi s’introdueix a través del Reial decret llei 5/2026, publicat en el BOE de 19 de febrer de 2026 i en vigor des del dia 20.

La mesura no actua mitjançant una exempció directa del salari, sinó a través d’una deducció específica en la quota de l’impost, dissenyada per a neutralitzar l’efecte fiscal de l’SMI.

• Atenció. L’SMI no es declara com a renda exempta: es declara, però la seva tributació es compensa via deducció.

Com queda l’SMI el 2026?

Per a contextualitzar la mesura fiscal, convé recordar quin és exactament l’SMI vigent el 2026.

L’SMI per a 2026 s’ha fixat en:

• 1.221 euros bruts mensuals,
• En 14 pagues,
• Que suposa un import anual de 17.094 euros bruts.

Aquest import és el que serveix de referència per a la deducció en l’IRPF dissenyada per a evitar que els qui perceben el salari mínim suportin càrrega fiscal per aquest concepte.

L’ajust en l’IRPF parteix precisament d’aquesta xifra anual, de manera que la deducció s’aplica de manera íntegra quan els rendiments del treball no superen aquest llindar i es va reduint progressivament quan el salari se situa lleugerament per sobre.

• Atenció. L’SMI és una referència anual: situacions com a contractes a temps parcial, altes o baixes durant l’any o pagues prorratejades poden alterar l’encaix fiscal final.

A qui s’aplica l’eliminació de l’IRPF?

La deducció està pensada per a contribuents que obtenen rendiments del treball derivats d’una relació laboral o estatutària, sempre que se situïn dins d’uns certs llindars.

Podran aplicar aquesta deducció els qui compleixin simultàniament aquestes condicions:

• Rendiments íntegres del treball inferiors a 20.048,45 euros anuals.
• Absència d’altres rendes (excloses les exemptes) superiors a 6.500 euros anuals.

Com funciona la deducció?

La deducció no és lineal per a tots els imports. La norma estableix dos trams clarament diferenciats:

• Rendiments del treball iguals o inferiors a 17.094 euros anuals → Deducció fixa de 590,89 euros.
• Rendiments entre 17.094 i 20.048,45 euros → La deducció es redueix progressivament.

Es calcula restant a 590,89 euros el resultat de multiplicar per 0,2 la diferència entre els rendiments del treball i 17.094 euros.

On s’aplica la deducció en l’IRPF?

La deducció actua sobre la quota líquida total de l’impost, una vegada aplicades les deduccions generals previstes en la normativa de l’IRPF.

Això significa que:

• No redueix la base imposable.
• No afecta el càlcul previ de retencions.
• Opera en el tram final de l’impost, ajustant el resultat a pagar.

A més, la deducció té un límit: no pot superar la part de la quota que proporcionalment correspongui als rendiments del treball.

Si la quota resultant és baixa, la deducció pot quedar limitada.

Què succeeix amb les retencions durant l’any?

Encara que la deducció tingui efectes des de l’1 de gener de 2026, durant l’any poden haver-se practicat retencions d’IRPF en nòmina, en funció de la situació personal i familiar.

La regularització es produeix, si és el cas, en presentar la declaració de l’IRPF, on s’aplica la deducció i s’ajusta el resultat final.

• Atenció. Que hi hagi retencions no significa que es perdi la neutralització de l’IRPF, l’ajust arriba en la declaració.

Com ja sap, un dels debats més recurrents en l’àmbit fiscal immobiliari és si una societat dedicada a l’arrendament d’immobles desenvolupa realment una activitat econòmica o si, per contra, es limita a gestionar un patrimoni de manera passiva.

La resposta no és menor. D’ella depenen qüestions tan rellevants com el tipus de tributació, l’aplicació de determinats incentius fiscals o la qualificació de l’entitat com a patrimonial.

• Atenció. No tots els lloguers es consideren activitat econòmica, encara que generin ingressos de manera recurrent.

La Llei de l’impost sobre societats defineix l’activitat econòmica com l’ordenació per compte propi de mitjans de producció i recursos humans amb la finalitat d’intervenir en el mercat.

En el cas específic de l’arrendament d’immobles, el legislador va introduir un criteri aparentment senzill: la utilització de, almenys, una persona ocupada amb contracte laboral i a jornada completa dedicada a aquesta gestió.

Aquest requisit busca separar les societats que gestionen el seu patrimoni de forma organitzada i professional d’aquelles que es limiten a mantenir immobles per llogar sense estructura real.

Personal a jornada completa

Tradicionalment, disposar d’una persona contractada a jornada completa i dedicada a la gestió dels arrendaments ha estat la clau per a defensar l’existència d’activitat econòmica.

No es tracta només de tenir un contracte laboral, sinó que aquesta persona acompleixi funcions reals de gestió, com la relació amb inquilins, la supervisió de contractes, incidències, cobraments o coordinació de serveis.

• Atenció. Un contracte sense funcions reals pot no superar una comprovació.

I si la gestió s’externalitza?

Aquí sorgeix el dubte pràctic més habitual. Moltes societats amb carteres immobiliàries àmplies opten per subcontractar la gestió a empreses especialitzades, amb personal qualificat, estructura pròpia i experiència en el mercat.

Des d’un punt de vista empresarial, la decisió té tot el sentit: millora l’eficiència, professionalitza la gestió i permet adaptar-se a carteres complexes sense sobredimensionar la plantilla pròpia.

La qüestió és si aquesta externalització trenca el requisit d’activitat econòmica.

La DGT, en la seva consulta vinculant (V1963-25, de 16 d’octubre de 2025), analitza precisament aquest escenari: una societat amb un volum rellevant d’immobles que, comptant inicialment amb personal propi, planteja subcontractar la gestió a una empresa especialitzada.

El criteri que es desprèn no és rígid ni automàtic. S’admet que, en determinats casos, la subcontractació pot suplir el requisit formal, sempre que la realitat econòmica demostri que existeix una gestió professional, organitzada i orientada al mercat.

No obstant això, s’insisteix que es tracta d’una qüestió de fet, que cal valorar cas per cas en un eventual procediment de comprovació.

La importància del control i la direcció

Un element clau en aquests supòsits és el grau de control que manté la societat sobre la gestió externalitzada. No n’hi ha prou amb contractar un tercer i desentendre-se’n.

Per a sostenir que existeix activitat econòmica, la societat ha de poder acreditar que:

• Decideix sobre l’estratègia d’arrendament.
• Supervisa l’actuació del gestor extern.
• Manté la capacitat de direcció i organització del patrimoni.

Dimensió i complexitat del patrimoni

Un altre factor rellevant és el volum i la complexitat dels immobles arrendats. No és el mateix gestionar un o dos immobles que una cartera àmplia amb habitatges, garatges, trasters i locals.

Com més gran és la dimensió del patrimoni, més raonable resulta justificar una estructura professional, fins i tot mitjançant subcontractació especialitzada.

• Atenció. L’escala del negoci pot jugar a favor o en contra segons com es documenti.

En l’arrendament d’immobles, l’activitat econòmica no es defineix només per tenir o no empleats propis, sinó per la forma real en la qual s’organitza i dirigeix la gestió del patrimoni. La subcontractació a empreses especialitzades pot ser compatible amb la consideració d’activitat econòmica, sempre que existeixi control, direcció i una gestió professional coherent amb el volum d’immobles.

Com en molts àmbits fiscals, la clau està a anticipar l’anàlisi, documentar bé les decisions i evitar solucions aparentment simples que, en una comprovació, poden tornar-se en contra.

Com ja sap, és freqüent que determinades persones físiques (socis) que ja participen en una societat decideixen impulsar una altra empresa diferent. A vegades perquè l’anterior deixa una línia d’activitat, d’altres perquè es vol separar riscos o reorganitzar el negoci. El conflicte apareix quan la nova societat desenvolupa la mateixa activitat que l’anterior.

La pregunta sorgeix sola: aquesta nova empresa pot aplicar en l’impost sobre societats (IS) el tipus reduït del 15% o es considera una simple continuació de l’anterior?

Tipus reduït

La normativa de l’impost sobre societats preveu un tipus especialment favorable per a les entitats de nova creació: el 15% durant dos exercicis, a partir del primer en el qual existeixi base imposable positiva.

Ara bé, aquest benefici no està pensat per a “reiniciar” negocis ja existents, sinó per a activitats que realment neixen. Per això, la llei introdueix límits clars.

• Atenció. L’incentiu fiscal no premia el canvi de societat, sinó l’inici real d’una activitat econòmica.

L’Administració quan deixa de veure una empresa com a nova?

A grans trets, una societat deixa de considerar-se de nova creació quan:

• L’activitat procedeix d’una altra empresa o persona vinculada i s’ha transmès el negoci.
• L’activitat ja s’anava exercint i una persona física passa a controlar la nova societat.
• Existeix un grup mercantil en sentit estricte.
• La societat té un caràcter patrimonial més que operatiu.

L’anàlisi no és automàtica ni mecànica. S’observa el conjunt de l’operació i, sobretot, la realitat econòmica.

Els socis són persones físiques

Aquí és on sol aparèixer l’error més comú. Que els socis de la nova empresa siguin els mateixos que els d’una altra societat no implica necessàriament que existeixi grup empresarial ni que es perdi el tipus reduït.

Quan parlem de persones físiques, el focus es posa en dos elements molt concrets:

• El control individual, no el conjunt familiar o relacional.
• L’absència de transmissió del negoci, en qualsevol de les seves formes.

Si cap persona física controla per si sola més del 50% de la nova societat i no hi ha traspàs del negoci anterior, l’anàlisi canvia substancialment.

La DGT, en una recent consulta vinculant V1627-25, analitza precisament aquest escenari: socis persones físiques que ja participaven en una altra entitat creen una nova societat per a desenvolupar la mateixa activitat, sense transmissió jurídica del negoci i sense que cap d’ells controli per si sol més del 50% del capital.

Començar “des de zero” no és només una expressió

Un dels aspectes més delicats és demostrar que la nova empresa no ha rebut el negoci de l’anterior. No n’hi ha prou amb dir-ho: ha de reflectir-se en els fets.

Quan la nova societat no compra actius, no assumeix contractes, no hereta clients ni estructura, i comença la seva activitat amb mitjans propis, el fet que faci “el mateix” no impedeix, per si sol, aplicar el tipus reduït.

• Atenció. La coherència entre el que es declara i el que realment succeeix és clau en una comprovació futura.

El repartiment del capital com a element decisiu

Un altre punt que sol passar desapercebut és el repartiment accionarial. Encara que diverses persones hagin desenvolupat l’activitat en el passat, si cap d’elles supera individualment el 50% en la nova societat, no s’activa el veto automàtic al tipus del 15%.

Aquest detall, aparentment tècnic, és un dels elements que més pes té en la pràctica.

Un petit ajust en el capital pot canviar per complet el tractament fiscal.

Evitar ser societat patrimonial

Fins i tot complint tot l’anterior, la societat ha de desenvolupar una activitat econòmica real. Si més de la meitat del seu actiu no està afecte a l’activitat, el tipus reduït queda descartat.

Aquesta anàlisi sol arribar després, però convé tenir-la present des de l’inici.

No n’hi ha prou amb facturar: cal tenir una estructura coherent amb l’activitat.

Constituir una nova empresa amb socis que ja tenen experiència empresarial no tanca automàticament la porta al tipus reduït del 15%, però obliga a fer les coses amb ordre, criteri i previsió. La diferència entre aplicar o no l’incentiu sol estar en decisions preses abans fins i tot de signar l’escriptura. I aquestes decisions, una vegada adoptades, rares vegades tenen marxa enrere.

L’article 37.9 de l’Estatut dels Treballadors (ET) reconeix al treballador el dret a absentar-se de la feina quan concorren situacions de força major per motius familiars urgents, vinculades a malaltia o accident i que fan indispensable la seva presència immediata.

No es tracta d’un permís ordinari ni d’una absència planificable. És una resposta legal a situacions que, senzillament, no s’esperen.

Força major

La força major, en aquest context, no es refereix a grans catàstrofes ni a situacions excepcionals en sentit estricte. Parlem de fets imprevistos, inesperats i urgents, que trenquen la normalitat del dia a dia.

N’hi ha prou que existeixi una malaltia o un accident que faci imprescindible que el treballador hi sigui present de manera immediata. No cal que la situació sigui greu en termes mèdics.

• Atenció. No s’exigeix un comunicat de gravetat, sinó una urgència que no admet demora.

A qui protegeix aquest permís?

A diferència d’altres permisos de l’article 37 de l’ET, aquest dret no limita de manera expressa el grau de parentiu. S’estén a:

• Familiars, sense delimitació legal de grau.
• Persones convivents, encara que no existeixi vincle familiar.

Aquest enfocament respon a la realitat social actual, on les responsabilitats de cura no sempre encaixen en esquemes familiars tradicionals.

La convivència efectiva pot ser tan rellevant com el parentiu.

Com es gaudeix el permís?

Aquest permís no es gaudeix per dies complets, sinó per hores d’absència, que permet crear una bossa anual equivalent a quatre dies de treball.

La concreció pràctica (fraccionament, control, ús de la bossa) pot desenvolupar-se en:

• Convenis col·lectius.
• Acords entre empresa i representació legal dels treballadors.

En tot cas, dins del límit legal, el permís és retribuït.

• Atenció. No és un “dia lliure”, sinó hores justificades per una necessitat concreta.

Retribució sense retallades encobertes

La retribució d’aquest permís no pot suposar discriminacions indirectes, especialment per raó de sexe. Això implica que no poden excloure’s conceptes salarials de manera injustificada.

La finalitat del permís és permetre atendre una urgència sense penalització econòmica.

• Atenció. Excloure complements salarials pot generar conflictes i reclamacions.

Cal avisar abans?

La norma és clara: no s’exigeix avís previ. I té sentit. Quan parlem d’urgències familiars, moltes vegades no hi ha marge per a comunicar res abans d’absentar-se.

Això sí, pot exigir-se acreditació posterior del motiu, sense perjudici del que estableixin convenis o acords col·lectius.

El control és posterior, no previ, excepte regulació específica.

És necessari haver començat la jornada?

Una de les qüestions més discutides ha estat el significat de l’expressió “dret a absentar-se”. És necessari haver iniciat la jornada laboral per a poder exercir aquest dret?

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en la seva Sentència 6341/2025, de 28 de novembre de 2025 ha declarat que no és necessari.

Interpretar que només és possible el permís si el treballador ja és al lloc de feina, conduiria a situacions absurdes i contràries a la finalitat del dret. El permís cobreix tant les urgències que sorgeixen durant la jornada com les que apareixen abans d’incorporar-se a la feina.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya subratlla que restringir el permís només als qui ja han iniciat la jornada buidaria de contingut els drets de conciliació i afectaria de forma especialment negativa als qui assumeixen majoritàriament les tasques de cura.

Negociació col·lectiva

La Llei permet que, a través de convenis col·lectius, plans d’igualtat i acords d’empresa que s’ampliï, concreti o moduli l’ús de la borsa d’hores i la forma d’acreditació de les absències.

Això sí, sempre respectant el mínim legal i la finalitat del permís.

Quan un bar (o qualsevol negoci) col·loca taules, cadires o mobiliari en una zona que pertany a la comunitat, la pregunta és sempre la mateixa: a qui pot reclamar la comunitat… al propietari del local o a l’inquilí que l’explota?

El Tribunal Suprem en la seva sentència 42/2026 de 20 de gener de 2026 ho deixa bastant clar: es pot demandar a tots dos, perquè qui està ocupant materialment l’element comú -i pot retirar-lo- també ha d’estar en el plet o judici.

• Atenció. Si el mobiliari és de l’inquilí, té sentit que la condemna l’atenyi directament, perquè així la sentència es pot executar de veritat.

A qui pot demandar la comunitat?

Encara que les obligacions típiques de la Llei de propietat horitzontal es dirigeixen al propietari, en aquest cas el Suprem confirma que l’arrendatari pot ser demandat si és qui ocupa la zona comuna amb la seva terrassa.

Dit de manera plana: si tu ho poses, tu ho retires (sense perjudici del que respongui el propietari enfront de la comunitat).

No val amagar-se darrere del “jo només soc inquilí” quan l’ús l’està realitzant qui explota el negoci.

Llicència municipal no és el mateix que autorització de la comunitat

Això és un clàssic. Un negoci pot tenir autorització municipal per a terrassa, però això no converteix automàticament una zona comunitària en espai disponible.

La sentència recorda la idea pràctica: hi ha dos plans distints:

• L’administratiu (llicència)
• I el comunitari (autorització de la finca)

Si la comunitat revoca el consentiment (o no el concedeix), la terrassa en element comú pot quedar fora.

• Atenció. La llicència de l’Ajuntament no “cura” la falta de permís comunitari per a usar un element comú.

Impugnació de l’acord de la comunitat

Un altre punt molt útil: quan hi ha un acord comunitari (per exemple, retirar una autorització de terrassa), aquest acord s’ha d’impugnar en termini per qui està legitimat.

I aquí ve l’important: qui sol estar legitimat per a impugnar és el propietari (no l’inquilí). Si el propietari no mou fitxa, l’acord es torna ferm i després és molt més difícil discutir-lo “per la porta de darrere”.

• Atenció. Si és propietari d’un local i l’afecta un acord, no el deixi passar “a veure què passa”, perquè després la defensa s’estreny.

Què han de fer comunitats i negocis?

Si representa a una comunitat de propietaris

• Documenti l’acord i comuniqui’l bé.
• Requereixi per escrit la retirada.
• Si no es compleix, plantegi la demanda incorporant-hi el propietari i l’inquilí perquè la solució sigui executable.

Demandar només al propietari pot complicar l’execució si qui té el mobiliari i l’usa cada dia és l’arrendatari.

Si és propietari d’un local

• Si un acord el perjudica, valori impugnar-lo en termini.
• No ho deixi en mans de l’inquilí: l’inquilí normalment no pot impugnar per si sol.

Si no impugna, l’acord pot quedar ferm i arrossegar després a l’inquilí, encara que protesti.

Si explota un bar com a inquilí

• No doni per fet que “sempre s’ha fet així” el protegeix.
• Si arriba un requeriment, no l’ignori: pot acabar en condemna directa.

Si continua ocupant l’espai després de l’avís, el plet s’endureix i la comunitat guanya força.

Aquest tipus de conflictes, quan es deixen “coure”, acaben sent més cars i més tibants del necessari. La diferència entre resoldre-ho amb ordre o acabar en una sentència sol estar en el bàsic: acords clars, notificacions ben fetes i una estratègia processal que no deixi fora a qui realment està ocupant l’espai.

Si necessita revisar un cas (acord de junta, notificació, burofaxos, llicència municipal, pla de la zona comuna, contracte d’arrendament o estatuts), l’habitual és que en una primera revisió puguem dir-li si la comunitat està ben armada per a reclamar o si el negoci encara és a temps de reconduir-ho sense ficar-se en un procediment llarg.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.