Ara que estem en plena campanya de la declaració de l’IRPF 2021, hem de recordar-los que el criteri de caixa de l’IRPF, també conegut com a criteri de cobraments i pagaments, és un sistema que serveix per declarar l’IRPF que és molt poc conegut i que no és gaire utilitzat.

D’acord amb la normativa de l’IRPF, els rendiments d’activitats econòmiques s’han d’imputar conforme al criteri de meritació, excepte quan el contribuent opti pel criteri de caixa.

Què és el criteri d’imputació de cobraments i pagaments (“criteri de caixa”)? Quins contribuents s’hi poden acollir?

Els contribuents que desenvolupin activitats econòmiques, amb excepció dels titulars d’activitats empresarials mercantils que el seu rendiment net es determini mitjançant el mètode d’estimació directa, modalitat normal, obligats a portar comptabilitat ajustada al que es disposa en el codi de comerç, així com dels que, sense estar obligats a això, portin voluntàriament aquesta comptabilitat, podran optar pel criteri de “cobraments i pagaments” per imputar temporalment els ingressos i despeses que es derivin de totes les seves activitats.

D’aquesta manera, els qui apliquin aquest criteri poden computar els seus ingressos i despeses en el moment en què efectivament cobrin o paguin els serveis o lliuraments de béns, encara que la meritació en si s’hagi produït en un altre moment.

Impagaments

Entre els avantatges que aquest criteri aporta podem destacar que es pot, d’aquesta manera, augmentar la liquiditat perquè no s’ha d’avançar el pagament d’impostos i es tributa pel realment cobrat i no a compte d’unes operacions que, en el cas de donar-se una situació d’impagament per part d’un client, ens hauria portat a tributar per un ingrés inexistent.

Per exemple, si vostè desenvolupa una activitat com a persona física i no està obligat a portar comptabilitat segons el codi de comerç (perquè desenvolupa una activitat professional o perquè la seva facturació anual no supera els 600.000 euros, entre altres supòsits), i a la fi de 2021 va sofrir un impagat, com que el seu venciment es va produir en l’últim trimestre, haurà de declarar aquest ingrés encara que no l’hagi cobrat.

Atenció. Recordi que en 2020 i en 2021 els empresaris que facturin menys de deu milions d’euros poden deduir els impagats si han transcorregut tres mesos entre el venciment i el 31 de desembre (el termini general és de sis mesos).

Doncs bé, com que no està obligat a portar comptabilitat, disposa d’una alternativa per no haver d’anticipar fons a Hisenda: en presentar l’IRPF de 2021, opti pel criteri de caixa. D’aquesta manera, podrà declarar els ingressos i despeses en el moment del cobrament o pagament, i no quan es facin les operacions.

La mateixa tributació

En aquest sentit, és important també tenir en compte que, de cap manera, els canvis de criteri d’imputació temporal o de règim de determinació del rendiment net suposaran que alguna despesa o ingrés quedi sense computar o que s’imputi de nou en un altre exercici.

Atenció. Tingui en compte que l’opció per aquest règim no pot implicar una menor tributació global en l’IRPF. 

Com acollir-se al criteri de caixa de l’IRPF?

Aquest criteri s’entendrà aprovat per l’Administració Tributària pel sol fet de manifestar-ho en la corresponent declaració per l’IRPF. N’hi ha prou que marqui la casella corresponent en la declaració de l’IRPF perquè sigui el criteri aplicable en aquest mateix període.

L’opció per aquest criteri, la durada mínima del qual és de tres anys, perdrà la seva eficàcia si, amb posterioritat a aquesta opció, el contribuent desenvolupés alguna activitat empresarial de caràcter mercantil en el mètode d’estimació directa, modalitat normal, o portés comptabilitat d’acord amb el que es disposa en el codi de comerç i altres normes de desenvolupament d’aquest.

Cal tenir en compte, respecte al termini de tres anys, que Tribunal Econòmic Administratiu Regional (TEAR) de la Rioja, en la seva resolució de 31 de maig de 2021 ha manifestat que el Reglament de l’IRPF no és prou clar. D’una banda, el termini de tres anys de la norma és un “mínim” i, per tant, no es pot entendre que exclogui la possibilitat d’un termini més gran. A això s’uneix el fet que la norma no regula ni la manera de prorrogar el termini inicial de tres anys ni la de revocar l’opció inicial i passar al criteri de meritació.

En el cas analitzat en aquesta resolució, el contribuent optava pel criteri de caixa de manera expressa en els exercicis 2014, 2015 i 2016, però en l’exercici 2017 no va marcar la casella corresponent a aquesta opció, i l’Administració va concloure que, per aquest motiu, en 2017 havia d’haver aplicat el criteri de meritació.

Per al TEAR transcorregut el termini “mínim” de tres anys, si no es marca novament la casella relativa a l’opció pel criteri de caixa, hi ha dues possibles interpretacions: que s’ha revocat l’opció inicial o, per contra, que es manté tàcitament.

En definitiva:

• Si el contribuent desitja aplicar el criteri de meritació transcorreguts tres anys des de l’exercici en què va optar pel criteri de caixa, no compta amb cap norma que aclareixi la forma en què ha de realitzar la revocació del criteri de caixa, per la qual cosa es pot entendre que aquesta revocació s’exercita simplement no marcant en l’autoliquidació de l’impost la casella corresponent a la imputació temporal per cobraments i pagaments.

• No obstant això, des de la perspectiva contrària, i precisament perquè no hi ha cap procediment per revocar l’opció o per prolongar-la, es pot entendre també raonablement que, encara que no es marqui cap casella, s’ha optat tàcitament per mantenir l’opció inicial pel criteri de cobraments i pagaments.

És a dir, com que el contribuent va manifestar la seva opció pel criteri de caixa durant tres anys seguits, el fet que en el quart any no manifestés expressament la mateixa opció, no és obstacle per entendre que, tàcitament, continuava optant pel criteri d’imputació de cobraments i pagaments.

Entitats en règim d’atribució de rendes (societats civils, comunitats de propietaris, herències jacents, etc.)

En el cas d’entitats en règim d’atribució de rendes el compliment dels requisits per determinar el mètode d’estimació del rendiment de l’activitat econòmica aplicable es determina en seu de l’entitat i aquest mètode serà aplicable a l’entitat amb independència del que correspongui als comuners, socis o partícips per les activitats econòmiques desenvolupades per aquests individualment o a través d’altres entitats.

A conseqüència d’això, la comptabilitat o els llibres registre corresponents a l’activitat econòmica desenvolupada per l’entitat en règim d’atribució de rendes seran únics per a cada entitat, sense que els socis, comuners o partícips hagin de portar una comptabilitat o llibres registre corresponents a la seva participació en l’entitat; la comptabilitat o llibres registre portats per l’entitat també seran independents dels que calgui portar als comuners, socis o partícips per les activitats econòmiques desenvolupades per aquests individualment o a través d’altres entitats.

D’acord amb l’anterior, en la mesura en què els requisits exigits per a l’aplicació del criteri de cobraments i pagaments, relatius al mètode d’estimació del rendiment de l’activitat econòmica i obligacions formals, s’han de complir per l’entitat, l’aplicació del criteri de cobraments i pagaments correspondrà a l’entitat, per la qual cosa caldrà que tots els seus membres optin per aquesta aplicació, sense que en conseqüència sigui possible la seva aplicació parcial per l’entitat per a algun o alguns dels seus membres.

Així mateix, en poder-se complir per part de l’entitat els requisits esmentats, però no per cadascun dels seus membres, i viceversa, l’aplicació del criteri de cobraments i pagaments per l’entitat serà independent del criteri d’imputació temporal que correspongui als comuners, socis o participis per les activitats econòmiques desenvolupades per aquests individualment o per mitjà d’altres entitats en atribució de rendes en què participin.

Les importants pujades que ha experimentat l’SMI en els últims anys han suscitat dubtes sobre la manera en què havien de repercutir en els ingressos percebuts per bona part de la població activa. En particular, i respecte del fixat per a l’any 2019, s’ha discutit si les noves quantitats s’havien de prendre com a “salari base” i sobre elles calcular els diversos complements (antiguitat, penúria, perillositat), tal com estableix la literalitat del Reial decret 1462/2018 (que fixa l’SMI per a 2019) o, si, per contra, aquests conceptes/complements disposats en el conveni col·lectiu s’han de sumar al “salari base” fins a assolir la quantitat de l’SMI, procedint al seu increment en cas de no assolir aquesta quantitat, d’acord amb el que es preveu en l’Estatut dels Treballadors.

El Tribunal Suprem s’inclina cap a la segona interpretació, i conclou que, per assolir l’efectiva percepció de l’SMI, s’ha de sumar tant el salari base com els complements previstos en el conveni col·lectiu:

• En la primera sentència de data 22 de gener de 2022 (Rec. 89/2020), el Tribunal Suprem considera que el cobrat per complement d’antiguitat forma part del salari que s’ha de comparar amb el nou SMI.
• La segona sentència de data 29 de març de 2022 (Rec. 162/2019), estén aquesta regla a tots els complements salarials, fins i tot variables.
• La tercera i última sentència de data 29 de març de 2022 (Rec. 60/2020), reitera les anteriors interpretacions i determina que les percepcions extrasalarials queden fora d’aquesta regla.

El Tribunal Suprem argumenta que el contrari suposaria desconèixer la regla de l’article 27.1 de l’Estatut dels Treballadors, però també dissoldre el mateix concepte d’SMI, ja que acabaria sent diferent per a cada col·lectiu subjecte a una regulació convencional, o fins i tot per a cada persona (a la vista dels seus complements d’aquesta índole).

En qualsevol cas, el Tribunal Suprem adverteix que caldrà prestar especial atenció al conveni col·lectiu que en cada cas sigui aplicable, perquè aquesta regla és aplicable, “tret que una norma amb rang de llei aboqui a una altra conclusió, o el mateix conveni col·lectiu ho indiqui de manera expressa“.

L’informem que el Ministeri de Treball i Economia Social va publicar dimecres passat 13 d’abril la denominada eina de valoració de llocs de treball, que facilitarà el compliment de les obligacions en matèria d’igualtat retributiva.

L’objectiu és establir una valoració dels diferents llocs que serveixi de referència per acomplir els plans d’igualtat retributiva i per eliminar les discriminacions per raó de gènere.

Aquesta nova eina es basa en l’anàlisi objectiva dels llocs de treball sobre la base d’una sèrie de factors que obviïn els estereotips tradicionals de gènere.

Aquests factors es corresponen amb elements que permeten apreciar les característiques d’un determinat lloc de treball: la polivalència, obligacions, els esforços físic, mental i emocional; la responsabilitat, coordinació i supervisió.

D’aquesta manera es dota a cada lloc de treball d’un valor “objectiu”, sense estereotips de gènere, i així poder visibilitzar les desigualtats salarials.

L’eina, que ja està a disposició de les empreses de manera gratuïta a la pàgina web del Ministeri de Treball, codifica la valoració de cada lloc en una puntuació numèrica (que arriba fins als mil punts, en funció dels factors que ja s’han esmentat).

Així, és possible “agrupar” els diferents llocs de treball segons la seva puntuació per analitzar si existeixen diferències salarials que no tenen a veure amb la valoració estrictament objectiva de la funció.

Vegeu: eina de valoració de llocs de treball i la seva guia

En el moment en què una empresa es troba en situació de concurs, la fase de classificació dels seus crèdits és de gran importància, perquè determinarà les quantitats que en major o menor mesura podran reclamar els creditors, així com la seva ordre de pagament. 

Centrant-nos en els crèdits privilegiats, hem de tenir en compte que es tracta d’una categoria de crèdits que té preferència per a la seva satisfacció per sobre d’una altra mena de crèdits. En primer lloc, s’hauran de pagar els crèdits contra la massa, seguits després dels crèdits amb privilegi especial, els crèdits amb privilegi general i al final els crèdits ordinaris i subordinats.

Es tracta d’una classe de crèdits que han estat qualificats de privilegiats per l’administració concursal, qui establirà també el dret a vot i en cas que no hi hagi aprovació del conveni, l’ordre de preferència per a la liquidació de la massa activa. 

Existeixen dues categories diferents dins d’aquesta tipologia de crèdits:

• Els que estiguin afectats per un privilegi: es tracta dels crèdits que compten amb garanties sobre actius del concurs, com poden ser hipoteques, peces o pignoracions.

• Els que estiguin afectats per un privilegi general: que són una sèrie de crèdits protegits per la mateixa Llei concursal, però que, a diferència dels anteriors, afecten la totalitat de la massa, com els crèdits amb treballadors o els crèdits enfront d’entitats públiques (en un 50 %).

Quan es tracti de crèdits amb privilegi especial, el valor del crèdit estarà limitat pel valor raonable del bé o dret sobre el qual s’hagi constituït la garantia, que s’haurà de determinar d’acord amb el que s’estableix en la Llei concursal. A tall d’exemple, si ens centrem en un bé immoble subjecte a una hipoteca, el valor raonable estarà determinat per una taxació particular homologada pel Banc d’Espanya.

Una vegada s’hagi determinat el valor raonable, amb la condició de calcular el límit del privilegi especial, s’hauran de realitzar una sèrie de deduccions: el 10 % del valor raonable del bé o dret sobre el qual estigui constituïda la garantia, així com l’import dels crèdits pendents que gaudeixin de garantia preferent sobre el mateix bé o dret. 

Per acabar, i pel que refereix als drets dels titulars d’aquesta classe de crèdits, diferiran en funció de la categoria de què es tractin. En cas de crèdits amb privilegi especial, els titulars tindran dret d’assistència i vot en la junta de creditors, i fins i tot podran formar part de l’administració concursal o adherir-se a la proposta anticipada de conveni. Tindran un tracte diferent els crèdits amb privilegi general, ja que només representaran el dret de cobrament preferent sobre els altres crèdits ordinaris i subordinats.

Al BOE del 20 d’abril de 2022 s’ha publicat el Reial decret 286/2022, de 19 d’abril, pel qual es modifica l’obligatorietat de l’ús de màscares durant la situació de crisi sanitària ocasionada per la COVID-19, amb entrada en vigor aquest mateix dia. És a dir, des de dimecres passat dia 20 d’abril de 2022 i després de gairebé set-cents dies sent obligatori el seu ús en interiors, la màscara deixarà de ser obligatòria.

No obstant això, en aquest RD 286/2022 s’estableixen els àmbits en els quals la màscara continuarà sent obligatòria. No obstant això, es recomana per a totes les persones amb més vulnerabilitat davant la infecció per COVID-19 que es mantingui l’ús de màscara en qualsevol situació en la qual es tingui contacte prolongat amb persones en una distància menor d’1,5 metres.

Per això, es recomana un ús responsable de la màscara en els espais tancats d’ús públic en els quals les persones transiten o romanen un temps prolongat. Així mateix, es recomana l’ús responsable de la màscara en els esdeveniments multitudinaris. En l’entorn familiar i en reunions o celebracions privades, es recomana un ús responsable en funció de la vulnerabilitat dels participants.

En l’entorn laboral, amb caràcter general, no serà preceptiu l’ús de màscares. No obstant això, els responsables en matèria de prevenció de riscos laborals, d’acord amb la corresponent avaluació de riscos del lloc de treball, podran determinar les mesures preventives adequades que s’hagin d’implantar al lloc de treball o en determinats espais dels centres de treball, inclòs el possible ús de màscares, si així es derivés de la referida avaluació.

Obligatorietat de l’ús de la màscara des del 20 d’abril de 2022

Als centres, serveis i establiments sanitaris (farmàcies, per exemple), ja que són àmbits on pot haver-hi una concentració més elevada de persones vulnerables en les quals el risc de malaltia greu és més gran i, d’altra banda, on la probabilitat de transmissió és més alta, ja que són llocs on pot haver-hi un nombre més elevat de persones amb infeccions respiratòries transmissibles, a més de la COVID-19.

En segon lloc, s’ha d’atendre a la situació específica dels centres sociosanitaris i, en particular, de les residències d’ancians. En aquests centres, la probabilitat de transmissió també és elevada, sobretot davant l’aparició de brots, amb un alt impacte en incidir sobre les persones vulnerables. Atès que la institució constitueix el domicili de les persones que hi resideixen, l’ús permanent de la màscara n’afectaria el benestar, i es valora també que les persones que es troben dins de la institució tancada no són la font d’infecció, a diferència dels treballadors i visitants en contacte amb l’exterior, que poden ser els agents que introdueixin el virus.

Finalment, als mitjans de transport, es concentra molta població en espais petits, amb poca distància interpersonal, a vegades durant llargs períodes de temps. Si bé molts transports compten amb bons sistemes de ventilació dotats amb filtres d’alta eficiència, aquesta ventilació no sempre està garantida en tots ells. És per això que, en aquest àmbit, la probabilitat de transmissió en absència de màscara pot ser elevada, amb un impacte moderat tenint en compte la diversitat de persones exposades, entre les quals n’hi podria haver de vulnerables. Es manté per tant l’obligatorietat en el transport aeri, per ferrocarril o per cable, en el transport públic de viatgers i en els espais tancats de vaixells i embarcacions, quan no es pugui mantenir la distància de seguretat. No obstant això, s’ha considerat que aquesta obligació d’utilització de la màscara no s’ha de mantenir per a les andanes i estacions de viatgers.

Les persones de sis anys en endavant estan obligades a utilitzar les màscares en els següents supòsits:

a) En els centres, serveis i establiments sanitaris segons el que s’estableix en el Reial decret 1277/2003, de 10 d’octubre, pel qual s’estableixen les bases generals sobre autorització de centres, serveis i establiments sanitaris, per part dels treballadors, dels visitants i dels pacients amb excepció dels ingressats quan romanguin a la seva habitació.

b) En els centres sociosanitaris, els treballadors i els visitants quan estiguin en zones compartides.

c) En els mitjans de transport aeri, per ferrocarril o per cable i en els autobusos, així com en els transports públics de viatgers. En els espais tancats de vaixells i embarcacions en els quals no sigui possible mantenir la distància d’1,5 metres, excepte en les cabines, quan siguin compartides per nuclis de convivents.