Alerta setmanal de continguts (setmana 17 del 2026)

Hi ha decisions que semblen purament operatives, gairebé de sentit comú, com que canviem al vehicle elèctric per a treballar. No obstant això, quan es trasllada aquesta decisió al terreny fiscal, la lògica deixa de ser tan lineal.

En els últims mesos, arran de diferents pronunciaments de la Direcció General de Tributs (DGT), en particular la consulta V2119-25, s’ha generat una certa sensació de flexibilitat entorn de la deducció de la despesa elèctrica. Però convé no quedar-nos només amb el titular, perquè el detall canvia bastant el resultat.

L’IVA de l’electricitat i la seva deducció

La interpretació més recent permet deduir l’IVA de l’electricitat destinada a la recàrrega del vehicle quan existeixi una vinculació clara amb l’activitat econòmica. És a dir, si la despesa respon al desenvolupament de l’activitat professional, aquest IVA pot formar part de les deduccions. Ara bé, aquesta afirmació, que sona senzilla, té matisos.

• No n’hi ha prou amb utilitzar el cotxe per a treballar de manera habitual. Cal poder justificar que l’electricitat consumida està efectivament vinculada a aquesta activitat.

• Quan la recàrrega es fa al domicili, la separació entre consum personal i professional ha d’estar ben acreditada. Sense mesurament diferenciat, la deducció es torna més discutible.

El canvi de criteri per Hisenda

Durant anys, l’Agència Tributària posava el focus en el percentatge d’ús del vehicle. Es deduïa en funció d’aquest percentatge i havia de coincidir amb el reflectit en la comptabilitat. Ara, l’enfocament es desplaça. La clau ja no és tant el percentatge exacte, com la realitat de l’ús professional. Això ha obert la porta a deduccions més àmplies, però també ha incrementat l’exigència probatòria.

La flexibilitat no significa llibertat total. Si es pretén aplicar una deducció completa, caldrà demostrar que l’ús professional és pràcticament exclusiu.

• Atenció. No ajustar la comptabilitat o els registres a aquesta nova realitat pot generar incoherències que acabin en revisió.

La diferència clau entre IVA i IRPF

Aquí és on més errors s’estan produint. Una cosa és l’IVA i una altra molt diferent, l’IRPF.

En el cas de l’IVA, es pot admetre una certa flexibilitat si la despesa està vinculada a l’activitat. No obstant això, en l’IRPF l’exigència és molt més estricta.

Perquè les despeses del vehicle, inclosa l’electricitat, siguin deduïbles en l’IRPF, el cotxe ha d’estar afecte a l’activitat de manera exclusiva.

I quan es parla de vehicles turisme, aquesta exclusivitat no es presumeix.

Usar el vehicle també per a fins personals, encara que sigui de manera ocasional, pot impedir la deducció en l’IRPF.

• Atenció. Confondre el criteri de l’IVA amb el de l’IRPF és un dels errors més habituals i amb més impacte econòmic.

Què significa realment que el vehicle estigui afecte

No es tracta només d’utilitzar el cotxe per a treballar. La normativa demana una cosa més exigent. Ha d’existir una afectació real, continuada i pràcticament exclusiva a l’activitat.

En determinats casos, com a transportistes, agents comercials o taxistes, aquesta afectació es presumeix amb més facilitat. En altres perfils professionals, la càrrega de la prova recau totalment en el contribuent. Elements com la retolació del vehicle, el tipus d’activitat o fins i tot la lògica de l’ús poden ajudar, però no garanteixen res per si sols.

• Atenció. No registrar el vehicle als llibres de l’activitat pot impedir qualsevol deducció, encara que l’ús sigui clarament professional.

L’Administració no estableix proves concretes vàlides de manera automàtica. Cada cas es valora de manera individual.

Recàrrega al domicili i justificació de la despesa

La recàrrega al domicili és una de les situacions més habituals… i també una de les més delicades. Si no existeix un sistema que permeti identificar el consum elèctric del vehicle de manera separada, justificar la deducció es complica.

En la consulta V2119-25 de la DGT es contemplava la instal·lació d’un punt de recàrrega específic amb mesurament independent. Aquest detall no és menor.

Sense un mesurament diferenciat, Hisenda pot entendre que la despesa és domèstica i rebutjar-ne la deducció.

• Atenció. No documentar adequadament el consum pot fer perdre el dret a deduir, fins i tot en situacions clarament professionals.

En definitiva, el vehicle elèctric ha arribat per a quedar-se en moltes activitats. I, des del punt de vista fiscal, se li està donant cert encaix, encara que no sense condicions. La sensació que ara “tot és deduïble” no s’ajusta del tot a la realitat. Més aviat succeeix que l’anàlisi s’ha desplaçat des del percentual cap al probatori.

En altres paraules, ja no n’hi ha prou amb dir quant s’usa el cotxe per a treballar. Ara cal demostrar-ho amb coherència, amb documentació i, sobretot, sense contradiccions entre el que es fa i el que es declara.

Existeixen determinades estructures (comunitats de béns, herències jacents, algunes societats civils…) que, encara que operen com si fossin una unitat econòmica, no tributen com a tal en l’impost sobre societats. En realitat, funcionen com un canal de pas. Els ingressos no es queden aquí, es traslladen a l’IRPF.

I és precisament en aquest trasllat on solen aparèixer errors, interpretacions poc afinades o decisions preses amb una certa lleugeresa.

Com es calcula la renda atribuïble en l’IRPF?

L’entitat obté ingressos, sí, però no és qui els declara com a renda pròpia. Primer es calcula el resultat com si fos un contribuent més. S’apliquen ingressos, despeses, amortitzacions, ajustos… tot l’habitual.

Però aquest resultat no es queda en l’entitat. Es reparteix entre els socis, comuners o partícips, segons el percentatge de participació que tinguin.

Aquí és on convé detenir-se un moment. Perquè no n’hi ha prou amb repartir. Cal fer-ho bé.

• Atenció. Si no existeix un acord clar i documentat sobre els percentatges de participació, Hisenda aplicarà el repartiment a parts iguals. I això, en la pràctica, pot generar distorsions fiscals importants.

No totes les despeses que es registren són automàticament deduïbles. Si s’inclouen despeses discutibles, l’error es trasllada a tots els socis.

Quin tipus de renda s’atribueix i a qui?

La renda no sols es reparteix, també manté la seva naturalesa. Això és clau.

• Si l’activitat és econòmica, el soci declararà rendiments d’activitat econòmica.

• Si procedeix de lloguers, seran rendiments del capital immobiliari.

• Si hi ha inversions financeres, es tractarà com a capital mobiliari.

És a dir, no hi ha transformació. La renda arriba al soci tal qual va néixer.

I a més, s’atribueix en funció de qui sigui aquest soci. No tributa igual una persona física que una societat.

• Atenció. Canviar la titularitat dels socis, o incorporar nous partícips sense analitzar l’impacte fiscal, pot alterar completament la tributació final.

En matrimonis o estructures familiars, no sempre es revisa qui ha de declarar realment cada part. Això pot generar duplicitats o errors d’imputació.

Entitats en règim d’atribució de rendes

Delimitació positiva i negativa (IRPF)

Com es declaren les rendes atribuïdes?

L’entitat presenta el seu propi model informatiu, on detalla el resultat i com es distribueix. Però no paga impostos per això.

Són els socis els qui inclouen aquesta renda en la seva declaració individual. Cadascun en el seu IRPF o en el seu impost sobre societats, segons correspongui.

I aquí apareix un dels punts més delicats. La coherència entre el que declara l’entitat i el que declara cada soci.

Si hi ha diferències entre totes dues declaracions, l’encreuament de dades de l’Agència Tributària sol detectar-ho amb facilitat. I això obre la porta a comprovacions.

• Atenció. No declarar la renda atribuïda perquè “no s’ha cobrat” és un error habitual. La tributació no depèn del cobrament, sinó de la generació de la renda.

Pagaments a compte i acomptes fiscals

Encara que l’entitat no tributi directament, pot estar obligada a efectuar pagaments a compte o retencions en determinades situacions.

A més, els socis han de tenir en compte que la renda atribuïda incrementa la seva base imposable, la qual cosa pot afectar els seus pagaments fraccionats o a la quota final. No és rar que algú arribi a la campanya de renda amb una sorpresa poc agradable simplement per no haver previst aquest efecte.

• Atenció. No ajustar els pagaments fraccionats tenint en compte la renda atribuïda pot derivar en regularitzacions elevades al final de l’exercici.

En activitats econòmiques, la falta de previsió d’aquests ingressos pot afectar fins i tot la planificació de tresoreria personal.

Obligacions fiscals de l’entitat

Encara que no tributi com a contribuent de l’impost, l’entitat té obligacions formals rellevants. Ha de portar una comptabilitat o llibres de registre adequats, presentar declaracions informatives i, si és el cas, complir amb obligacions de retenció.

És a dir, no és una figura “sense càrrega fiscal”. Té responsabilitats, encara que d’una altra naturalesa. Descurar les obligacions formals pot derivar en sancions, fins i tot encara que la tributació final recaigui en els socis.

• Atenció. Moltes entitats petites no porten un control rigorós de la seva comptabilitat. Això complica justificar les dades en cas d’inspecció.

En definitiva, el règim d’atribució de rendes sembla senzill quan s’explica en dues línies. Però en la pràctica, té matisos que condicionen directament la tributació personal dels qui participen en l’entitat. No és tant un problema de normativa, que està bastant definida, com d’interpretació i aplicació en el dia a dia. I aquí és on convé detenir-se, revisar i, si cal, replantejar com s’estan fent les coses.

Perquè quan l’error s’arrossega durant diversos exercicis, deixa de ser un detall tècnic i passa a convertir-se en un problema fiscal de veritat.

En l’àmbit laboral, poques qüestions generen tanta tensió com el control de possibles irregularitats per part dels treballadors. I, dins d’aquest control, el registre de taquilles, bosses o efectes personals ocupa un lloc especialment delicat.

Perquè aquí no estem només davant una qüestió organitzativa. Estem davant un terreny on es creuen el poder de direcció de l’empresa i els drets fonamentals del treballador, especialment la seva intimitat i dignitat.

El registre no és lliure

La normativa laboral permet a l’empresa fer registres, però no com una facultat general ni discrecional. Només es poden fer quan siguin necessaris per a protegir el patrimoni de l’empresa o d’altres treballadors. I, així i tot, han de complir condicions molt concretes. No és una eina preventiva genèrica. És una mesura excepcional.

Fer registres de manera rutinària o preventiva, sense una causa concreta, pot considerar-se una actuació desproporcionada i contrària a dret.

• Atenció. Imposar controls diaris sobre bosses o pertinences personals pot ser declarat nul pels tribunals si s’entén que envaeix la intimitat del treballador.

Quan i com es pot fer un registre?

El registre no sols ha d’estar justificat. També cal executar-lo correctament. S’ha de fer dins del centre de treball, en horari laboral i respectant al màxim la dignitat del treballador. Però hi ha un element que moltes vegades es passa per alt i que resulta determinant. La presència d’un tercer.

• Atenció. El registre s’ha de fer amb la presència d’un representant legal dels treballadors o, si no és possible, d’un altre treballador. Sense aquesta garantia, la prova pot quedar invalidada.

No n’hi ha prou que el treballador consenti el registre. Si no es compleixen les garanties formals, aquest consentiment pot no ser suficient per a validar l’actuació.

El límit de la intimitat del treballador

Encara que l’empresa té capacitat per a vigilar i controlar el compliment de les obligacions laborals, aquest poder no és absolut. La intimitat del treballador actua com a límit.

Les taquilles, les bosses o fins i tot determinats espais vinculats a l’ús personal formen part de l’esfera privada del treballador, encara que estiguin dins del centre de treball.

Utilitzar l’argument del control empresarial per a justificar registres indiscriminats pot derivar en vulneració de drets fonamentals.

• Atenció. Quan es vulnera la intimitat, el problema ja no és només laboral. Pot tenir conseqüències sancionadores rellevants.

La prova

Aquest és probablement el punt més crític. Un registre mal fet no sols pot ser irregular. Pot fer inútil la prova obtinguda.

És a dir, encara que existeixi una conducta sancionable, si la prova s’ha obtingut vulnerant drets, no es podrà fer servir. I això canvia completament el resultat.

Un acomiadament basat en proves obtingudes mitjançant un registre incorrecte pot ser declarat improcedent o fins i tot nul.

• Atenció. En alguns casos, a més de perdre el procediment, l’empresa pot veure’s obligada a readmetre al treballador i abonar salaris de tramitació.

Casos reals

La pràctica judicial deixa exemples bastant clars. S’han declarat improcedents acomiadaments en els quals, fins i tot existint una sostracció de productes, el registre de la bossa es va fer sense les garanties exigides.

També s’han anul·lat mesures empresarials que imposaven controls sistemàtics a la sortida de la feina.

En canvi, quan el registre es fa correctament o el treballador exhibeix voluntàriament els objectes, els tribunals sí que han validat l’acomiadament.

Situacions que generen dubtes freqüents

No tots els supòsits són evidents. Per exemple, el fet que el registre el faci un vigilant de seguretat no elimina la necessitat de complir les garanties legals.

Tampoc el fet que el vehicle sigui propietat de l’empresa impedeix que, si està vinculat a l’ús personal del treballador, pugui considerar-se un efecte protegit.

I, en l’àmbit digital, el control de dispositius informàtics segueix una lògica distinta, fet que afegeix més complexitat a la interpretació.

La defunció de l’administrador d’una societat limitada constitueix una de les situacions més delicades des del punt de vista jurídic i operatiu. No tant per la substitució en si, que és relativament senzilla des del punt de vista formal, com pel buit que es genera fins que aquesta substitució es produeix.

Quan l’administrador únic mor, o quan cessa definitivament qui ostenta funcions d’administració, la societat pot quedar, en la pràctica, sense capacitat d’actuació, perquè falta qui exerceix la seva representació enfront de tercers.

La societat sense administrador

L’absència d’administrador implica que la societat no pot actuar amb normalitat. No es poden signar contractes, executar pagaments rellevants, adoptar decisions executives ni, en molts casos, gestionar obligacions ordinàries.

Aquest escenari s’agreuja especialment en societats amb administrador únic o en estructures on l’actuació requereix intervenció conjunta.

El bloqueig no és només formal. Pot afectar l’operativa diària, inclosos els pagaments de nòmines, relacions bancàries o compliment d’obligacions fiscals.

• Atenció. La falta d’actuació pot derivar en responsabilitats per als socis si es prolonga en el temps sense adoptar mesures.

La previsió: administrador suplent

La normativa societària permet anticipar aquest tipus de situacions mitjançant el nomenament d’un administrador suplent. Aquest mecanisme permet que, davant una vacant definitiva -per defunció, dimissió o incapacitat-, el suplent assumeixi automàticament el càrrec. Sense necessitat de convocatòria prèvia ni interrupció de l’activitat.

El nomenament de suplent ha d’estar previst en els estatuts o, almenys, no estar prohibit per ells.

• Atenció. És una figura poc utilitzada en la pràctica, però especialment útil en societats familiars o amb estructura concentrada.

L’administrador suplent ha de ser designat per la junta general. El recomanable, des d’un punt de vista pràctic, és que es nomeni en el mateix moment en què es designa a l’administrador titular o quan es renova el càrrec. A més, el seu nomenament s’ha d’inscriure en el Registre Mercantil.

• Atenció. Nomenar el suplent en un moment posterior implica costos addicionals i pot deixar períodes de risc sense cobertura.

El suplent ha de complir els mateixos requisits legals que qualsevol administrador.

L’administrador suplent no actua en qualsevol circumstància. La seva intervenció es limita a situacions de vacant definitiva, no temporal. No pot substituir a l’administrador en casos de malaltia, absència o vacances.

A més, la seva durada s’ajusta al temps restant del càrrec del titular, tret que els estatuts disposin una altra cosa.

Intentar utilitzar el suplent com a substitut temporal pot generar conflictes de validesa en els actes realitzats.

• Atenció. La durada del càrrec pot ser indefinida si així ho preveuen els estatuts, la qual cosa també afecta al suplent.

Què succeeix si no existeix administrador suplent?

En absència de suplent, la societat ha de reaccionar de manera immediata. La via ordinària és la convocatòria d’una junta general per a nomenar un nou administrador. No obstant això, aquí apareix el principal problema: la junta ha de ser convocada, i qui normalment la convoca és l’òrgan d’administració.

Quan no existeix, el sistema ofereix alternatives. Qualsevol soci pot sol·licitar al jutjat o al Registre Mercantil la convocatòria de la junta. També és possible que els socis celebrin una junta universal si hi és present o representat el 100% del capital social.

La falta de convocatòria vàlida pot retardar innecessàriament la solució del problema.

• Atenció. Les juntes universals requereixen unanimitat, fet que cosa no sempre és viable en societats amb conflicte entre socis.

Situacions addicionals que solen aparèixer

La defunció de l’administrador no sol ser un fet aïllat. En molts casos, coincideix amb altres qüestions pendents:

• Transmissió de participacions per herència

• Falta d’accés a comptes bancaris

• Incidències en signatura electrònica o comunicacions

• Processos oberts amb administracions

Tot això pot agreujar l’impacte inicial.

No actuar de manera coordinada pot generar problemes addicionals, especialment en matèria fiscal o societària.

• Atenció. Si l’administrador era també soci, la gestió de l’herència pot influir directament en la presa de decisions.

QUADRE RESUM

El Consell de Ministres del passat dimarts 21 d’abril ha aprovat el Pla Estatal d’Habitatge 2026-2030, configurat com a instrument de planificació pública en matèria residencial sota el paraigua de la normativa vigent en habitatge, amb una dotació global de 7.000 milions d’euros i un esquema de finançament compartit entre l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes.

Aquest pla no es limita a establir programes d’ajudes, sinó que introdueix un marc estructural d’intervenció pública que incideix directament en la configuració jurídica de l’habitatge protegit, en la regulació del mercat del lloguer i en els mecanismes d’accés a l’habitatge.

El pla s’articula com a instrument de política pública orientat a consolidar l’habitatge com un element estructural de l’estat del benestar, incorporant condicions específiques per a l’accés a finançament públic.

Es produeix, per tant, un desplaçament des d’un model basat en incentius econòmics cap a un altre en el qual el finançament públic queda condicionat al compliment d’una funció social continuada de l’immoble.

L’acceptació d’ajudes públiques implica la subjecció a un règim jurídic reforçat que limita l’ús, destí i transmissió de l’habitatge.

L’incompliment de les condicions vinculades al finançament pot comportar reintegraments o pèrdua de beneficis.

Protecció permanent de l’habitatge finançat

Un dels elements centrals del pla és la impossibilitat de desqualificació futura de l’habitatge protegit finançat amb fons públics.

S’elimina, en la pràctica, la possibilitat que aquests immobles s’integrin en el mercat lliure després d’un període determinat.

• Atenció. Aquest règim afecta tant promotors com adjudicataris, limitant la transmissió en condicions de mercat.

Programes de construcció i ampliació del parc públic

El pla destina aproximadament el 40% dels recursos a incrementar l’oferta d’habitatge mitjançant construcció, adquisició i mobilització d’actius existents.

Les ajudes s’articulen mitjançant fórmules de col·laboració publicoprivada i finançament condicionat, i s’inclouen incentius addicionals en zones tensionades o en projectes de construcció industrialitzada.

Les promocions finançades queden subjectes a límits de renda, destí i adjudicació.

La rendibilitat de les operacions s’haurà d’analitzar considerant les restriccions imposades pel règim de protecció.

Rehabilitació i eficiència energètica

El pla incorpora un bloc específic de rehabilitació, que absorbeix aproximadament el 30% del pressupost, orientat a la millora del parc existent, l’eficiència energètica i l’accessibilitat.

Es reforcen els incentius per a actuacions en entorns urbans consolidats, zones amb protecció patrimonial i habitatges que s’incorporin al mercat de lloguer assequible.

• Atenció. Les ajudes poden quedar condicionades al destí posterior de l’immoble, especialment en termes de lloguer.

La compatibilitat amb altres línies de finançament caldrà analitzar-la cas per cas.

Mesures d’accés i protecció de col·lectius

El pla contempla un conjunt d’ajudes dirigides a facilitar l’accés a l’habitatge, especialment per a joves i col·lectius vulnerables.

Entre elles s’inclouen ajudes al lloguer, a la compra en zones rurals i mecanismes de reducció de l’esforç financer, amb l’objectiu de limitar la despesa en habitatge a un percentatge màxim d’ingressos.

Les ajudes estan subjectes a requisits de renda, edat i situació personal, amb desenvolupament autonòmic.

L’aplicació pràctica dependrà de la normativa autonòmica i dels convenis d’execució.

Reforç de control, transparència i governança

El pla introdueix mecanismes de control reforçat en l’adjudicació d’habitatges finançats, i s’inclou una clàusula antifrau i l’obligació d’aplicar criteris objectius i verificables.

Així mateix, s’impulsa la creació de registres de lloguer amb dades en temps real, amb l’objectiu de millorar la transparència del mercat.

Les administracions hauran de garantir traçabilitat en els processos d’adjudicació.

L’accés a dades de mercat pot modificar la dinàmica de fixació de preus.

QUADRE RESUM DE NOVETATS

El Reial decret 316/2026, de 14 d’abril, ha modificat el Reglament d’estrangeria aprovat pel Reial decret 1155/2024, introduint dues noves vies extraordinàries d’arrelament i diversos ajustos rellevants en altres procediments. La norma va entrar en vigor el 16 d’abril de 2026.

El veritablement rellevant és que aquesta reforma crea una possibilitat real de regularització per a estrangers que ja es troben a Espanya i que, per diferents raons, no havien trobat una via viable per a estabilitzar la seva situació administrativa. A això s’afegeixen canvis pràctics que afecten l’arrelament, a familiars d’espanyols, a menors tutelats i als qui pretenen modificar autoritzacions des d’una estada per estudis o des de situacions humanitàries.

Es pretén facilitar la integració d’estrangers que romanen a Espanya de forma prolongada i que, per causes alienes a la seva voluntat, no han pogut accedir a una autorització de residència temporal per circumstàncies excepcionals. La norma vincula aquesta mesura amb la reducció de la irregularitat, la prevenció de l’explotació laboral, el reforç de la Seguretat Social, la millora de la recaptació tributària i més transparència del mercat de treball. També introdueix expressament una mirada reforçada sobre la infància i la perspectiva de gènere.

L’arrelament per a sol·licitants de protecció internacional

La norma permet sol·licitar una autorització de residència temporal per circumstàncies excepcionals per raó d’arrelament als qui, abans de l’1 de gener de 2026, haguessin presentat, registrat o formalitzat una sol·licitud de protecció internacional a Espanya, sempre que reuneixin els requisits previstos en la norma. La sol·licitud pot presentar-se fins al 30 de juny de 2026.

Entre els requisits figuren, entre altres, ser major d’edat, trobar-se a Espanya en presentar la sol·licitud, no tenir autorització d’estada o residència, no estar immers com a interessat en procediments de concessió, renovació, pròrroga o modificació d’autoritzacions, aportar documentació identificativa vàlida -fins i tot caducada en els supòsits admesos-, acreditar permanència ininterrompuda a Espanya durant els cinc mesos anteriors, no tenir antecedents penals en els termes reglamentaris, no representar una amenaça per a l’ordre públic, la seguretat o la salut pública, no figurar com a rebutjable, no trobar-se dins d’un compromís de no retorn i abonar la taxa corresponent. També queden fora els qui siguin o hagin estat titulars d’autorització concedida a l’empara de la protecció temporal vinculada a la Decisió d’Execució (UE) 2022/382.

L’avantatge pràctic més visible és molt rellevant. Des de la comunicació d’inici de la tramitació, el sol·licitant queda habilitat provisionalment per a residir i treballar, tant per compte d’altri com per compte propi, en tot el territori nacional i en qualsevol sector. Si l’autorització finalment es concedeix, els seus efectes es retrotreuen al moment de presentació de la sol·licitud. El termini màxim de resolució és de tres mesos, i si no hi ha resolució notificada dins d’aquest termini, opera el silenci administratiu desestimatori.

Si la resolució és favorable, l’estranger haurà de desistir de la seva sol·licitud de protecció internacional o, si és el cas, del recurs pendent. A més, si existia un procediment de devolució o expulsió per les infraccions de l’article 53.1 a) i b) de la Llei orgànica 4/2000, la concessió d’aquesta autorització comporta l’arxivament del procediment i, si és el cas, la revocació de l’ordre.

El nou arrelament extraordinari

La norma també crea una autorització de residència temporal per circumstàncies excepcionals per raó d’arrelament extraordinari per a estrangers que es trobessin a Espanya abans de l’1 de gener de 2026. També en aquest cas, el termini de sol·licitud arriba fins al 30 de juny de 2026.

Els requisits generals són molt semblants als de l’arrelament per a sol·licitants de protecció internacional. Majoria d’edat, presència a Espanya en el moment de sol·licitar, falta d’autorització d’estada o residència, inexistència d’altres procediments d’autorització en marxa, documentació identificativa, permanència ininterrompuda de cinc mesos, absència d’antecedents penals, no figurar com a rebutjable, no trobar-se en termini de no retorn, pagament de taxa i absència d’amenaça per a l’ordre públic, la seguretat o la salut pública.

Ara bé, aquí s’afegeix una exigència material addicional. No n’hi ha prou amb estar a Espanya i reunir els requisits generals. Cal acreditar almenys una d’aquestes tres circumstàncies:

• Haver treballat durant la permanència a Espanya o acreditar intenció de treballar, mitjançant oferta d’ocupació o declaració responsable si es pretén treballar per compte propi.

• Romandre a Espanya amb la unitat familiar, quan estigui integrada per fills menors, gent gran amb discapacitat que requereixi suport o ascendents de primer grau convivents.

• Trobar-se en situació de vulnerabilitat acreditada per entitats competents o per entitats del tercer sector inscrites en el Registre Electrònic de Col·laboradors d’Estrangeria. 

Aquí la norma introdueix un matís important. No presumeix automàticament la vulnerabilitat pel simple fet d’estar en situació irregular. El que fa és definir, a l’efecte d’aquesta disposició, què s’ha d’entendre per vulnerabilitat quan la irregularitat administrativa, juntament amb circumstàncies personals, econòmiques, socials, familiars o residencials, afecta realment les condicions de vida o a l’accés efectiu a drets.

També en aquest supòsit existeix habilitació provisional per a residir i treballar des de la comunicació d’inici de la tramitació, resolució en tres mesos, silenci negatiu i arxivament de procediments de devolució o expulsió si l’autorització acaba concedint-se. L’autorització dura un any i permet treballar per compte d’altri i pròpi en qualsevol lloc d’Espanya. Després haurà de modificar-se al règim ordinari i, de manera excepcional, podrà prorrogar-se un any o fins i tot fins a quatre anys en determinats supòsits justificats. 

Es pot treballar mentre es tramita

Un dels aspectes més rellevants de la reforma, i segurament un dels més útils en la pràctica, és que totes dues noves autoritzacions preveuen que, des de la comunicació d’inici del procediment, el sol·licitant quedi habilitat provisionalment per a residir i treballar en tot el territori nacional i en qualsevol sector d’activitat.

Això canvia molt l’escenari, perquè l’espera deixa de ser un temps mort des del punt de vista laboral. La norma intenta justament evitar que la lentitud administrativa converteixi la regularització en una promesa buida.

Menors i fills dels sol·licitants

La norma facilita l’accés a una autorització de residència per als fills dels qui sol·licitin les autoritzacions previstes en el Reglament, sempre que es trobin a Espanya. En aquests casos es flexibilitzen determinats requisits i es preveu una autorització amb vigència de cinc anys, amb una evident intenció de reforçar la protecció del menor i l’interès superior de la infància. Aquesta flexibilització també s’estén, fins al 30 de juny de 2026, a fills els progenitors dels quals ja estiguin a Espanya i siguin titulars d’una autorització de residència.

Què passa amb les sol·licituds ja presentades

La reforma no sols mira cap a noves sol·licituds. També regula què succeeix amb determinats expedients ja iniciats. La reforma abasta, d’una banda, les sol·licituds presentades a l’empara de l’anterior disposició transitòria cinquena del Reial decret 1155/2024 abans de l’entrada en vigor del nou reial decret i, per una altra, a sol·licituds d’autoritzacions per circumstàncies excepcionals del títol VII -excepte la de l’article 128.1- que estiguessin en tramitació i haguessin estat presentades des del 20 de maig de 2025 fins a l’entrada en vigor de la nova norma. Per a aquests expedients, n’hi ha prou que el sol·licitant estigués a Espanya abans de l’1 de gener de 2026 i compleixi els requisits previstos en la disposició addicional vint-i-unena.

Altres canvis del reglament 

La reforma no es limita a la regularització extraordinària. Introdueix, a més, diversos ajustos de gran interès pràctic:

• Es permet que determinats familiars d’espanyol puguin sol·licitar l’autorització des d’Espanya, i no únicament des de fora. A més, una vegada admesa a tràmit la sol·licitud, es reconeix autorització provisional per a residir i treballar mentre es resol el procediment.

• S’aclareix que no es podrà sol·licitar l’arrelament si ja s’és titular d’una autorització d’estada o residència, o si es figura com a interessat en procediments de concessió, pròrroga, renovació o modificació d’aquestes autoritzacions.

• Es concreta millor l’informe d’integració social en l’arrelament social, qui l’emet, quin termini té i com es pot acreditar el requisit per altres mitjans quan l’informe no s’emeti a temps.

• Es millora l’operativitat de l’arrelament sociolaboral, en preveure habilitació provisional per a treballar per compte d’altri des de l’admissió a tràmit de la sol·licitud. Es flexibilitzen determinades pròrrogues quan existeixin causes justificades que impedeixin l’accés a l’ocupació, com a malaltia, discapacitat o jubilació. També es corregeix buits o rigideses en menors tutelats, modificacions des d’estada per estudis i autoritzacions per raons humanitàries.

Presentació de sol·licituds 

La norma preveu una aplicació operativa reforçada. S’habilita a TRAGSA i, si és el cas, a TRAGSATEC per a funcions instrumentals, de suport tècnic i gestió material, sense que això impliqui valoració jurídica ni resolució. També s’habilita a Correus per a tasques de suport i gestió en la presentació telemàtica i documental, amb la finalitat d’estendre l’accés al procediment a tot el territori nacional, incloses zones rurals.

A més, segons la documentació aportada, el Ministeri ha posat en marxa un portal informatiu específic i un sistema de cita prèvia: https://www.inclusion.gob.es/regularizacion, amb possibilitat de tramitació telemàtica i presencial, suport per professionals habilitats i acompanyament gratuït a través d’entitats col·laboradores.