Alerta setmanal de continguts (setmana 39 del 2026)

Hi ha una regla que moltes empreses coneixen bé. Les obligacions tributàries prescriuen, amb caràcter general, al cap de quatre anys. A partir d’aquí s’ha estès una conclusió que sembla lògica, però que pot portar a equivocacions. Si han transcorregut quatre anys, tota la documentació fiscal relacionada amb aquest exercici es pot destruir. No necessàriament.

Una cosa és que hagi prescrit el dret de l’Administració a determinar mitjançant liquidació un deute tributari corresponent a un determinat període i una altra de diferent és que certes dades nascudes en aquest exercici hagin deixat de tenir conseqüències fiscals.

Hi ha quantitats que es generen un any i s’aprofiten diversos exercicis després. És precisament en aquests casos en els quals guardar únicament quatre anys de documentació pot ser insuficient.

• Atenció. Abans de destruir documentació fiscal antiga convé comprovar si alguna quantitat, deducció, base o crèdit nascut en aquell exercici continua tenint efectes en exercicis posteriors.

Termini de prescripció de quatre anys versus facultat de comprovar determinats elements fiscals

L’article 66 de la Llei General Tributària (LGT) estableix, amb caràcter general, un termini de prescripció de quatre anys per a diferents drets de l’Administració i de l’obligat tributari. Entre ells es troba el dret de l’Administració a determinar el deute tributari mitjançant la corresponent liquidació.

Però la Llei LGT diferencia aquest dret de la facultat de comprovar determinats elements fiscals. Aquí apareix una qüestió que en la pràctica és fonamental. Un exercici pot estar prescrit a l’efecte de practicar una nova liquidació i, no obstant això, un element nascut en aquell període pot continuar sent rellevant perquè s’utilitza en una declaració posterior que encara no ha prescrit.

Per això no convé identificar automàticament prescripció de l’exercici amb desaparició de qualsevol obligació d’acreditar el succeït en ell.

• Atenció. Que Hisenda ja no pugui liquidar novament un determinat exercici no significa necessàriament que tota la informació procedent d’aquest període hagi quedat fora de qualsevol comprovació.

Compte amb els crèdits fiscals que poden comprovar-se durant deu anys!

La LGT estableix una regla específica per a determinades partides. L’article 66 bis disposa que el dret de l’Administració per a iniciar la comprovació de bases o quotes compensades o pendents de compensació i deduccions aplicades o pendents d’aplicació prescriuen al cap de deu anys.

El còmput comença des de l’endemà d’aquell en què venç el termini reglamentari per a presentar la declaració o autoliquidació corresponent a l’exercici o període en el qual va néixer el dret.

Estem, per tant, davant un termini molt diferent dels quatre anys que habitualment s’empren quan es parla de prescripció tributària.

I té una conseqüència pràctica força evident. Si una empresa conserva un crèdit fiscal per a aprofitar-lo posteriorment, també hauria de preocupar-se per conservar allò que permeti demostrar que aquest crèdit existeix i que està calculat correctament.

• Atenció. Els deu anys no s’han de comptar simplement des de la data de la factura o des del tancament comptable. La llei pren com a referència la finalització del termini reglamentari per a presentar la declaració o autoliquidació en la qual es va generar el dret corresponent.

Les bases imposables negatives

Les bases imposables negatives de l’impost sobre societats permeten comprendre perfectament el problema. Una societat pot generar pèrdues fiscals en un determinat exercici i utilitzar aquestes bases negatives per a reduir bases imposables positives posteriors, dins dels requisits i límits establerts per la normativa.

Això significa que una quantitat nascuda fa anys pot continuar tenint conseqüències fiscals bastant temps després.

L’Administració disposa de deu anys per a iniciar la comprovació d’aquestes bases imposables negatives en els termes establerts per l’article 66 bis LGT.

El TEAC (Resolució 7028/2022) ha afegit una precisió especialment rellevant sobre la prova. Durant aquest termini, el contribuent ha de conservar no solament les autoliquidacions i els llibres comptables, sinó també els suports documentals de les operacions reflectides en ells que permetin justificar la procedència de les BIN.

Dit d’una altra manera, que una pèrdua aparegui perfectament comptabilitzada no significa necessàriament que la seva realitat hagi quedat prou demostrada.

• Atenció. Una anotació comptable no substitueix sempre a la documentació que acredita l’operació. Factures, contractes, justificants bancaris i altres suports poden ser decisius si anys després cal demostrar com es va originar una base imposable negativa.

Què passa quan ja han passat aquests deu anys?

Aquí apareix un matís important. Una vegada transcorregut el termini especial de deu anys, l’Administració perd la possibilitat d’iniciar la comprovació d’aquestes bases, quotes o deduccions en els termes de l’article 66 bis.2 LGT.

Això no significa, tanmateix, que pugui desaparèixer absolutament tota la documentació si el contribuent pretén continuar fent valer aquestes quantitats en exercicis posteriors.

L’article 66 bis contempla que, més enllà d’aquest termini i tret que la normativa específica estableixi una altra cosa, subsisteix l’obligació d’aportar les liquidacions o autoliquidacions corresponents i la comptabilitat quan aquestes partides s’utilitzen en exercicis no prescrits.

Per a les BIN, el TEAC assenyala així mateix la importància d’acreditar el dipòsit de la comptabilitat en el Registre Mercantil durant el termini de deu anys.

Per tant, tampoc és encertat interpretar el desè aniversari com una data universal per a buidar l’arxiu.

• Atenció. Complir deu anys no equival necessàriament a poder eliminar tota la documentació. Si un crèdit fiscal continua pendent d’aplicació, abans de destruir res cal comprovar quina documentació continua sent exigible per a fer-ho valer.

I què passa amb l’IVA?

El problema no queda limitat a l’impost sobre societats. En l’IVA pot passar que una empresa generi un saldo a compensar i vagi traslladant-lo a períodes posteriors. Encara que el període en el qual va néixer aquest saldo sigui antic, el crèdit continua tenint efectes quan s’incorpora a una autoliquidació posterior.

La qüestió important torna a ser la mateixa. No s’ha de confondre la possibilitat de practicar una nova liquidació sobre un període prescrit amb la comprovació d’un crèdit fiscal procedent d’aquell període que continua projectant-se sobre un altre de posterior.

La regulació de l’article 66 bis no es limita a les bases imposables negatives. Parla de bases o quotes compensades o pendents de compensació i de deduccions aplicades o pendents d’aplicació, establint per a la seva comprovació l’esmentat període de deu anys.

• Atenció. Les empreses que arrosseguen habitualment saldos d’IVA a compensar haurien d’extremar l’atenció amb el seu arxiu documental. El fet que l’autoliquidació original tingui més de quatre anys no permet concloure, per si sol, que la documentació hagi deixat de ser rellevant.

Comprovar una dada antiga no significa necessàriament reobrir un exercici prescrit

Aquesta distinció mereix especial atenció perquè pot semblar contradictòria. Com pot Hisenda examinar una cosa ocorreguda fa més de quatre anys si l’exercici ja ha prescrit?

Perquè comprovar l’origen d’una quantitat que està produint efectes actualment i tornar a liquidar el període en el qual va néixer són actuacions diferents.

La LGT separa precisament el dret a liquidar de determinades facultats de comprovació i investigació. L’article 66 bis comença assenyalant que la prescripció dels drets contemplats en l’article 66 no afecta, amb les limitacions que el precepte estableix, al dret de l’Administració a fer comprovacions i investigacions.

Així, la prescripció d’un exercici no converteix automàticament en inalterable qualsevol dada que en procedeixi quan aquesta dada continua tenint conseqüències tributàries posteriors.

• Atenció. No s’hauria d’interpretar una comprovació de dades antigues com si Hisenda pogués sempre tornar a liquidar l’exercici d’origen. Són qüestions distintes i els seus límits també ho són.

La comptabilitat pot no ser suficient

Aquest punt té una importància pràctica enorme. Imaginem una societat que conserva perfectament els seus llibres comptables i les seves declaracions tributàries, però ha eliminat les factures, contractes i altres justificants corresponents perquè havien transcorregut quatre anys.

Anys després pretén compensar una base imposable negativa important. Si l’Administració es troba encara dins del termini legal per a comprovar-la, pot ser necessari demostrar les operacions que van donar lloc a aquella base negativa.

El TEAC ha estat clar al respecte. Dins del termini de deu anys s’han de conservar les autoliquidacions, els llibres de comptabilitat i els suports documentals de les operacions. Si aquests últims no es faciliten, es pot considerar que el contribuent no ha acreditat la procedència de les bases imposables negatives declarades.

Aquí hi ha probablement una de les raons més importants per a revisar les polítiques internes d’arxiu.

• Atenció. Guardar l’impost sobre societats i eliminar les factures que expliquen les seves xifres pot deixar a l’empresa amb una declaració perfectament arxivada, però sense prou mitjans per a acreditar algunes de les quantitats que s’hi consignen.

El termini mercantil cal no oblidar-lo

Als terminis tributaris cal afegir les obligacions mercantils. El Codi de Comerç estableix el seu propi règim de conservació de llibres, correspondència, documentació i justificants concernents al negoci.

Per tant, la política documental d’una empresa no hauria de construir-se mirant exclusivament la prescripció tributària.

Pot existir una obligació fiscal, una altra de mercantil i, a més, raons contractuals, societàries o processals que aconsellin conservar determinats documents durant més temps.

L’error és precisament a buscar una única data vàlida per a tot.

• Atenció. No existeix un termini universal que permeti afirmar que tota la documentació empresarial es pot destruir en una mateixa data. El període de conservació depèn també de la naturalesa del document i dels efectes jurídics que encara pugui produir.

Hi ha documents que poden ser necessaris durant bastant més temps

Les BIN i els saldos fiscals pendents són bons exemples, però no són els únics supòsits que mereixen atenció. Béns d’inversió, amortitzacions, determinades deduccions, subvencions, operacions els efectes de les quals es prolonguen durant diversos exercicis o contractes de llarga durada poden obligar a mirar molt més enrere de l’habitual.

Fins i tot fora de l’àmbit estrictament tributari poden existir procediments judicials, reclamacions, garanties o responsabilitats per a les quals sigui necessari conservar documentació antiga.

Per això, una política d’arxiu basada exclusivament a esborrar automàticament tot el que assoleixi una determinada antiguitat pot acabar eliminant precisament la prova que anys després necessita l’empresa.

• Atenció. Com més prolongats siguin els efectes fiscals, comptables o jurídics d’una operació, menys recomanable és aplicar una eliminació automàtica basada únicament en l’antiguitat del document.

Una política documental és més segura que la regla dels quatre anys

En la pràctica, el més raonable és classificar la documentació.

D’una banda, hi haurà els documents subjectes únicament als terminis ordinaris. D’una altra, aquells relacionats amb bases negatives, quotes pendents, deduccions o altres crèdits fiscals que es puguin utilitzar posteriorment. I hi haurà també documentació vinculada a operacions que, per les seves característiques, aconsellin una conservació superior.

Això permet establir un calendari de conservació molt més fiable que guardar tots els documents durant quatre anys i eliminar-los després de manera indiscriminada.

A més, en un entorn cada vegada més digitalitzat, conservar correctament la documentació no significa simplement emmagatzemar milers d’arxius. També importa que es puguin localitzar, relacionar amb l’operació corresponent i recuperar quan sigui necessari.

• Atenció. Conservar no és únicament guardar. Una factura emmagatzemada durant deu anys, però impossible de relacionar després amb l’operació, contracte o assentament que pretén justificar pot perdre bona part de la seva utilitat probatòria.

Què hauria de revisar una empresa abans de destruir documentació?

Abans d’executar una eliminació periòdica de documentació, convé comprovar quins exercicis estan realment prescrits i, sobretot, si existeixen elements nascuts en ells que continuen desplegant efectes.

Especial atenció mereixen les bases imposables negatives pendents o utilitzades posteriorment, quotes o saldos fiscals pendents de compensació i deduccions aplicades o pendents d’aplicació.

També és convenient comprovar si existeixen béns, contractes, subvencions, procediments o qualsevol altra circumstància que justifiqui mantenir determinats justificants durant un període superior.

La pregunta adequada, per tant, no és simplement «han passat quatre anys?«. És més útil preguntar-se «aquest document continua acreditant alguna cosa que encara pot tenir conseqüències?«.

Li recordem que el mes d’octubre ha de fer la presentació de l’IVA, de les retencions a compte de renda i del pagament fraccionat de societats (exercici en curs) i renda (en aquest cas per a empresaris i professionals en estimació directa i objectiva).

En concret, el pròxim dia 20 d’octubre s’ha de presentar i si és el cas procedir a l’ingrés del 3r TRIMESTRE 2026 corresponent a l’IVA i al pagament fraccionat de l’IRPF amb relació a les activitats empresarials i professionals, com també a l’ingrés de les retencions sobre els lloguers de locals de negoci i sobre les rendes de capital.

En el cas de societats, els recordem també que el pròxim dia 20 d’octubre venç el termini per a presentar el segon pagament fraccionat de 2026 de l’impost sobre societats.

Domiciliació bancària

El termini de presentació d’autoliquidacions amb domiciliació bancària dependrà de la fi del termini de presentació de cada model. Així, si el venciment del termini de presentació coincideix amb un dia inhàbil, el termini finalitza el primer dia hàbil següent i el termini de domiciliació bancària s’ampliarà amb caràcter general el mateix nombre de dies que resulti ampliat el termini de presentació d’aquesta declaració.

Per aquest motiu, els preguem que, com més aviat millor, ens facilitin tota la documentació com també aquelles dades que els sol·licitem per poder confeccionar i presentar aquestes declaracions.

Quan es produeix una fusió, una absorció o qualsevol altra operació que jurídicament impliqui una successió d’empresa, una de les primeres qüestions que se sol plantejar és què passa amb les condicions laborals dels treballadors que passen d’una companyia a una altra. El dubte és comprensible.

Si dos grups de treballadors acaben prestant serveis per a la mateixa empresa, pot semblar lògic pensar que haurien de tenir exactament les mateixes condicions. No obstant això, des del punt de vista laboral, la resposta és bastant més matisada.

La finalitat de les normes sobre successió empresarial no consisteix, com a regla general, a millorar les condicions del treballador a conseqüència de l’operació. La seva funció essencial és evitar que el canvi d’empresari provoqui la pèrdua dels drets que ja tenia reconeguts. I aquesta diferència és important.

• Atenció. Una successió empresarial no s’ha de confondre amb una contractació nova. El treballador no trenca necessàriament amb la seva relació laboral anterior per començar-ne una altra des de zero, sinó que el nou empresari es col·loca en la posició que corresponia a l’anterior en els termes legalment previstos.

La successió d’empresa (article 44 de l’Estatut dels Treballadors)

L’article 44 de l’ET estableix que el canvi de titularitat d’una empresa, centre de treball o unitat productiva autònoma no extingeix per si mateix les relacions laborals.

El nou empresari queda subrogat en els drets i obligacions laborals i de Seguretat Social de l’anterior, inclosos els compromisos de pensions i, en general, determinades obligacions en matèria de protecció social complementària. És precisament aquest mecanisme el que permet que la transmissió empresarial no suposi esborrar d’un cop de ploma els drets laborals existents.

Dit d’una manera més senzilla, el treballador canvia d’empresari, però no perd per aquest únic motiu allò que jurídicament hagi de conservar.

La Directiva 2001/23/CE segueix una lògica semblant en establir la transferència al cessionari dels drets i obligacions derivats de les relacions laborals existents en el moment del traspàs.

• Atenció. La subrogació obliga a estudiar quins eren exactament els drets i obligacions existents abans de la transmissió. Nòmines, contractes, acords col·lectius, beneficis socials, pactes i altra documentació laboral adquireixen aquí especial importància.

Mantenir drets no és el mateix que adquirir-ne altres de nous

Aquí apareix un dels punts que més conflictes genera. Imaginem que una empresa n’absorbeix una altra. L’empresa absorbent ofereix des de fa anys a la seva plantilla determinats avantatges que no procedeixen del seu conveni col·lectiu. Pot tractar-se d’una assegurança mèdica, una ajuda de menjar, un determinat horari, premis per antiguitat, una jornada específica, determinats dies addicionals de vacances o qualsevol altre benefici intern.

Els treballadors que arriben a conseqüència de l’absorció adquireixen automàticament aquests avantatges? No necessàriament.

L’article 44 de l’ET garanteix essencialment el manteniment dels drets preexistents del treballador transmès. No estableix, pel mer fet de la successió, que aquest hagi d’adquirir també tots els drets que gaudien prèviament els qui ja treballaven per al nou empresari.

L’Audiència Nacional ho expressa amb claredat en la seva sentència 117/2026, de 29 de juny de 2026. La subrogació protegeix els drets que els treballadors tenien abans del canvi d’ocupador, però no suposa automàticament incorporar aquells altres que ja tenien reconeguts els treballadors de l’empresa cessionària.

• Atenció. Per determinar si un benefici s’ha d’estendre als treballadors subrogats no n’hi ha prou amb comprovar que els empleats antics de l’empresa el gaudeixen. Cal esbrinar d’on neix aquest dret i quin és el seu àmbit d’aplicació.

L’origen del benefici pot canviar la resposta

No totes les condicions laborals tenen la mateixa font jurídica. Una condició pot procedir del conveni col·lectiu estatutari, del contracte individual, d’un acord col·lectiu, d’un pacte extraestatutari, d’una política empresarial, d’una condició més beneficiosa consolidada o de determinades regles internes. Aquesta distinció té conseqüències pràctiques.

En el supòsit examinat per la citada sentència de l’Audiència Nacional es reclamava que els treballadors procedents de l’empresa absorbida accedissin a diverses condicions existents en l’empresa absorbent. Entre altres qüestions apareixien beneficis relacionats amb antiguitat, vacances, jornada, horaris, hores extraordinàries, assegurances, ajudes i altres condicions laborals.

L’Audiència Nacional rebutja una equiparació general perquè les condicions reclamades no procedien del conveni col·lectiu estatutari aplicable, sinó d’altres pactes i condicions existents en l’empresa absorbent.

• Atenció. Abans d’afirmar que un avantatge correspon a tota la plantilla cal localitzar la seva font. Que una condició porti molts anys aplicant-se en una empresa no significa necessàriament que qualsevol treballador que s’incorpori posteriorment hi tingui dret.

Què ocorre amb el conveni col·lectiu després de la transmissió?

El conveni col·lectiu mereix un tractament separat. Com a regla prevista en l’article 44.4 de l’ET, tret que existeixi el pacte al qual es refereix el precepte, les relacions laborals dels treballadors afectats per la successió continuen regint-se pel conveni col·lectiu que els era aplicable en el moment de la transmissió.

Aquesta situació es manté fins que expiri el conveni d’origen o fins que entri en vigor un altre conveni col·lectiu nou que resulti aplicable a l’entitat econòmica transmesa. Així ho recorda també l’Audiència Nacional.

Això explica que durant determinats períodes puguin coexistir dins d’una mateixa companyia col·lectius subjectes a situacions laborals diferents.

• Atenció. La pèrdua de vigència del conveni d’origen no significa automàticament que totes les condicions internes de l’empresa cessionària passin a incorporar-se al contracte dels treballadors subrogats. Caldrà determinar quina nova norma convencional és aplicable i quina és la naturalesa jurídica de cada condició reclamada.

Hi pot haver treballadors d’una mateixa empresa amb condicions diferents?

Aquesta situació sol produir una certa sorpresa. Després d’una absorció es poden trobar treballant junts dos empleats que acompleixen activitats semblants i, no obstant això, tenen determinats drets diferents perquè procedeixen de trajectòries laborals distintes.

Un pot conservar un complement que tenia reconegut abans de la transmissió. Un altre pot gaudir d’un benefici històric propi de l’empresa absorbent. Fins i tot poden existir diferències relacionades amb horaris, complements o altres condicions.

La jurisprudència admet que la successió empresarial pot justificar la coexistència de condicions diferents dins d’una mateixa empresa. L’Audiència Nacional recorda, a més, pronunciaments anteriors en els quals aquesta diferència derivada de la successió no es va considerar, per aquest solo fet, discriminatòria.

Naturalment, això no significa que qualsevol diferència de tracte sigui vàlida. Si intervenen altres factors o drets protegits, caldrà examinar-los de manera independent.

• Atenció. Que una diferència no sigui irregular pel simple fet de procedir d’una successió empresarial no converteix en lícita qualsevol desigualtat. Sempre s’ha d’analitzar quina és la seva causa i si pot entrar en conflicte amb altres normes o principis.

Els treballadors tampoc haurien de perdre el que ja tenien

La qüestió es pot contemplar també des del costat contrari. Si els treballadors incorporats no adquireixen automàticament tots els avantatges de l’empresa de destí, tampoc es pot utilitzar la transmissió com a excusa per a eliminar els drets que hagin de conservar. Precisament aquesta és una de les funcions essencials del règim de successió empresarial.

L’empresa cessionària ha de respectar les condicions contractuals d’origen en els termes legalment exigibles. La Directiva europea pretén evitar que el treballador quedi en una posició desfavorable pel simple fet d’haver estat transferit a un altre empresari.

Per això, una integració empresarial s’ha d’analitzar en les dues direccions. Cal determinar quins drets s’han de mantenir i, separadament, quines de les condicions existents en la nova empresa poden o no estendre’s als treballadors incorporats.

• Atenció. Harmonitzar condicions no equival a eliminar unilateralment drets que s’hagin de conservar. Si l’empresa pretén modificar condicions existents caldrà analitzar, a més de l’article 44 de l’ET, les regles laborals que corresponguin segons la naturalesa i abast de la modificació.

Plans de pensions, assegurances mèdiques i altres beneficis socials

Els beneficis socials mereixen especial cura perquè sota una mateixa denominació es poden amagar situacions jurídiques molt diferents.

Una assegurança mèdica pot procedir d’una política voluntària d’empresa, d’un acord col·lectiu o d’una obligació contractual. Un fet similar succeeix amb les aportacions a plans de pensions, ajudes de menjar, assegurances d’accidents o determinats sistemes de retribució flexible.

Per això no és aconsellable aplicar una regla general del tipus «si el té la plantilla antiga, també correspon als treballadors absorbits».

En alguns casos la font que crea el benefici pot establir qui hi té dret. En d’altres caldrà estudiar si existeix una condició contractual consolidada, un acord col·lectiu aplicable o una obligació de protecció social complementària que s’hagi de mantenir.

De fet, l’article 44 de l’ET esmenta expressament els compromisos de pensions i les obligacions en matèria de protecció social complementària dins de les matèries en les quals pot operar la subrogació del nou empresari.

• Atenció. En matèria de plans de pensions, assegurances i beneficis socials no convé decidir únicament per comparació entre plantilles. Cal revisar les regles concretes del benefici i determinar qui està inclòs en el seu àmbit.

La negociació col·lectiva

Que la llei permeti mantenir temporalment situacions diferents no significa que l’empresa hi hagi de conviure indefinidament. Després d’una fusió és força habitual obrir processos destinats a harmonitzar condicions. La negociació col·lectiva pot ser precisament l’instrument per a aproximar horaris, jornades, sistemes retributius, beneficis socials i altres regles laborals.

La doctrina citada per l’Audiència Nacional reconeix que les diferències sorgides en aquestes situacions poden superar-se posteriorment mitjançant negociació col·lectiva, tant estatutària com extraestatutària.

En el cas que serveix com a referència també es van produir reunions per intentar regular la integració de la plantilla procedent de la societat absorbida, encara que van acabar sense acord.

• Atenció. L’harmonització de condicions s’hauria d’abordar amb especial cautela quan per a aconseguir-la calgui alterar drets ja existents. Unificar no significa necessàriament poder triar les condicions d’un dels col·lectius i aplicar-les sense més ni més a l’altre.

Estar de baixa mèdica no obliga una persona a tancar-se a casa fins a rebre l’alta. Pot sortir, fer determinades activitats, desplaçar-se i fins i tot practicar exercici si resulta adequat per a la seva recuperació. El problema apareix quan aquestes activitats xoquen amb la raó per la qual es troba en incapacitat temporal (IT), dificulten la seva curació o posen de manifest una capacitat laboral que no sembla encaixar amb les limitacions al·legades.

Per això, quan una empresa descobreix que un treballador de baixa està viatjant, fent esport, col·laborant en un negoci o desenvolupant qualsevol altra activitat, convé evitar conclusions precipitades. La mateixa conducta pot ser perfectament normal en un cas i tenir rellevància disciplinària en un altre.

En la sentència núm. 519/2026 el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJ Madrid) torna a oferir un bon exemple de fins a on poden arribar aquestes situacions.

Estar de baixa no significa haver de quedar-se a casa

Aquesta és probablement la primera idea que convé aclarir. La IT suposa que el treballador està impedit per a desenvolupar la seva activitat laboral habitual durant un determinat període. No suposa, com a regla general, que tingui prohibit sortir del seu domicili.

Anar de compres, passejar, reunir-se amb altres persones o fer gestions ordinàries pot ser perfectament compatible amb una baixa. Fins i tot determinades activitats que, vistes des de fora, poden cridar l’atenció són aconsellables en alguns processos de recuperació.

Pensem, per exemple, en determinades malalties psicològiques. Sortir, relacionar-se o fer alguna activitat d’oci pot formar part d’una vida compatible amb el tractament. El mateix passa amb unes certes lesions físiques en les quals el facultatiu recomana caminar o mantenir una activitat moderada.

Els tribunals insisteixen precisament en la necessitat de valorar cada situació atesa la patologia, l’activitat duta a terme i la seva possible incidència sobre la recuperació.

• Atenció. Veure un treballador de baixa fora del seu domicili, en un restaurant, en una celebració o fent una activitat d’oci no permet concloure automàticament que existeixi frau o incompliment laboral.

Viatjar durant una IT

Tampoc hi ha una prohibició general que impedeixi desplaçar-se per trobar-se de baixa. Un viatge pot ser compatible amb la recuperació i, depenent de la malaltia, fins i tot pot no tenir cap rellevància mèdica. La qüestió canvia quan aquest desplaçament dificulta seguir un tractament, impedeix acudir a reconeixements mèdics o va acompanyat d’activitats clarament incompatibles amb les limitacions que van justificar la incapacitat.

No és el mateix, per exemple, desplaçar-se uns dies i mantenir les pautes mèdiques que durant aquest viatge es faci una activitat física que contradigui obertament les limitacions derivades de la lesió.

Per tant, la destinació del viatge té molta menys importància que el que realment succeeix durant aquests dies i la repercussió que pugui tenir sobre el procés de curació.

• Atenció. Abans de considerar irregular un viatge cal comprovar la seva veritable incidència sobre la recuperació. La simple existència de fotografies de vacances no acredita, per si sola, que la baixa sigui fraudulenta.

Fer esport tampoc està prohibit de manera automàtica

Aquí és especialment fàcil equivocar-se. Practicar esport mentre s’està de baixa pot semblar contradictori a primera vista, però jurídicament no té per què ser-ho. Tot dependrà de la malaltia i de l’exercici fet.

Una persona amb una determinada lesió pot tenir desaconsellades unes activitats i permeses d’altres. Fins i tot l’exercici pot formar part de les recomanacions per a afavorir la seva recuperació.

La situació serà distinta quan l’activitat esportiva exigeixi precisament un esforç incompatible amb la lesió, que pugui agreujar-la o retardar la curació. També pot adquirir rellevància quan evidenciï unes capacitats físiques difícilment conciliables amb les limitacions que justifiquen la incapacitat laboral.

En definitiva, no hi ha un catàleg universal d’esports permesos i prohibits durant una baixa.

• Atenció. Poder muntar amb bicicleta, nedar, caminar diversos quilòmetres o acudir a un gimnàs no demostra necessàriament que una persona pugui fer la seva feina habitual. Activitat esportiva i capacitat laboral no són conceptes equivalents.

El problema canvia quan apareix una altra ocupació

Una cosa és mantenir una certa activitat personal i una altra molt distinta desenvolupar una activitat professional durant la IT.

Aquí entra en joc, a més de la relació laboral, la normativa de la Seguretat Social. L’article 175 de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS) estableix que el dret al subsidi pot ser denegat, anul·lat o suspès quan el beneficiari hagi actuat fraudulentament per a obtenir o conservar la prestació o quan treballi per compte propi o d’altri.

Des de la perspectiva de l’empresa també poden existir conseqüències. L’article 54.2.d) de l’Estatut dels Treballadors (ET) contempla com a causa d’acomiadament disciplinari la transgressió de la bona fe contractual i l’abús de confiança, sempre que ens trobem davant un incompliment greu i culpable.

Ara bé, tampoc s’hauria d’actuar de manera automàtica. Abans de sancionar cal saber què feia realment el treballador, amb quina freqüència, en quines condicions i quina relació té aquesta activitat amb la seva situació mèdica.

No és igual tirar una mà de manera puntual en una circumstància familiar que atendre clients habitualment, gestionar encàrrecs, cobrar quantitats, organitzar serveis o treballar regularment per a un altre negoci.

• Atenció. Quan hi ha indicis que el treballador està desenvolupant una altra activitat professional durant la IT, convé documentar acuradament els fets abans d’iniciar un procediment disciplinari. Les sospites, per raonables que semblin, no substitueixen la prova.

Una sentència recent ajuda a entendre on pot haver-hi el límit

La Sentència 519/2026 del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, sala social, de 12 de juny de 2026, analitza precisament una situació d’aquest tipus. La treballadora es trobava en incapacitat temporal des de setembre de 2024. Durant aquest període va quedar acreditat que desenvolupava diferents tasques relacionades amb un altre establiment dedicat a hostaleria i celebració d’esdeveniments. No es tractava únicament d’haver acudit alguna vegada al local.

Segons els fets que va prendre en consideració el tribunal, atenia trucades de clients, proporcionava informació sobre serveis i preus, ensenyava les instal·lacions, disposava de claus, rebia documentació i quantitats lliurades com a senyal i participava en activitats relacionades amb els esdeveniments.

Hi havia, a més, un altre element especialment interessant. Algunes ressenyes publicades a Google esmentaven expressament l’atenció rebuda per part de la treballadora.

Valorat el conjunt de circumstàncies, el TSJ de Madrid va confirmar la procedència de l’acomiadament disciplinari per transgressió de la bona fe contractual.

• Atenció. La sentència no estableix que qualsevol col·laboració amb un negoci durant una situació d’incapacitat temporal sigui, per si mateixa, causa d’acomiadament. El que resulta determinant és el conjunt de fets que han quedat acreditats i la rellevància o entitat de l’activitat efectivament desenvolupada.

Les proves digitals poden acabar tenint molta importància

El cas anterior deixa un altre ensenyament que les empreses no haurien de passar per alt. Actualment, una part considerable de l’activitat d’una empresa deixa rastre digital. Ressenyes de clients, publicacions obertes en xarxes socials, fotografies, comunicacions o informació disponible públicament poden contribuir a acreditar determinats fets.

Això no significa que tot el trobat a internet es pugui utilitzar sense més ni més ni que desapareguin els límits derivats dels drets fonamentals, particularment el dret a la intimitat i la protecció de dades. L’obtenció de la prova i la forma en la qual posteriorment es fa servir també importen.

Una prova aconseguida vulnerant drets fonamentals pot generar un problema afegit i afeblir precisament la decisió que l’empresa pretén defensar.

• Atenció. Si es planteja fer una recerca sobre un treballador, especialment mitjançant detectius privats o mitjançant el seguiment de la seva activitat digital, és recomanable revisar prèviament la proporcionalitat i legalitat de les mesures emprades.

Quan el treballador ja tenia dues activitats abans d’emmalaltir

Hi ha una altra situació que no s’ha de confondre amb començar a treballar per a un tercer durant la baixa. Pot succeir que una persona ja desenvolupés dues activitats professionals abans d’iniciar la incapacitat temporal. En determinats supòsits, les limitacions mèdiques poden impedir fer-ne una i, no obstant això, permetre continuar amb l’altra. L’explicació és bastant senzilla. No totes les feines exigeixen les mateixes capacitats.

Una lesió física pot impedir desenvolupar una professió que requereix carregar pes o romandre moltes hores dempeus i, al mateix temps, resultar compatible amb una activitat essencialment sedentària que la persona ja exercia.

Aquests supòsits requereixen estudiar amb especial cura la situació de pluriocupació o pluriactivitat, les activitats concretes desenvolupades i el règim de Seguretat Social aplicable.

• Atenció. No s’ha de confondre l’inici d’una nova activitat durant la incapacitat temporal amb la continuïtat d’una altra activitat que el treballador ja exercia anteriorment. Les conseqüències jurídiques poden ser diferents.

Abans d’acomiadar convé analitzar alguna cosa més que una fotografia

Des del punt de vista empresarial, potser aquesta és la conclusió més important. Quan apareixen indicis d’una possible conducta irregular durant una baixa, el primer impuls no hauria de ser redactar immediatament una carta d’acomiadament. Cal reconstruir els fets.

Quina malaltia o limitació està relacionada amb la incapacitat? Quina activitat s’ha observat? Es tracta d’un fet ocasional o habitual? Pot perjudicar la recuperació? Té veritable naturalesa laboral? Existeixen proves suficients i obtingudes legítimament? Què estableix el conveni col·lectiu aplicable? La conducta té la gravetat necessària per a justificar la sanció que es pretén imposar?

Només després de respondre aquestes qüestions es podrà valorar correctament una eventual mesura disciplinària.

L’ET exigeix que l’acomiadament disciplinari respongui a un incompliment greu i culpable. Que una conducta sigui sorprenent o generi sospites no significa necessàriament que arribi a aquest nivell.

• Atenció. La proporcionalitat és important. Una decisió disciplinària mal plantejada pot acabar amb la declaració d’improcedència o, depenent de les circumstàncies i dels drets afectats, plantejar conseqüències encara més rellevants.

Els transportistes autònoms i les empreses dedicades al transport públic de mercaderies per carretera han de tenir present una data important. El 5 d’octubre de 2026 entra en vigor l’obligació d’utilitzar en format electrònic el Document de Control Administratiu (DCA) en els serveis subjectes a aquesta exigència.

La nova obligació ve establerta en la disposició transitòria vuitena de la Llei 9/2025, de 3 de desembre, de mobilitat sostenible. Per altra seva, la Resolució de 5 de juny de 2026, publicada al BOE de 12 de juny, regula les característiques tècniques que han de complir els documents electrònics i els sistemes utilitzats per a generar-los, consultar-los i conservar-los.

El document no és nou. Des de fa anys forma part de la documentació que ha d’acompanyar a determinats transports i permet acreditar davant l’Administració les dades essencials del servei efectuat. El que canvia ara és la manera de gestionar-lo.

El document tradicional en paper dona pas al Document electrònic de Control Administratiu, (conegut com a DeCA), que haurà de complir determinades condicions tècniques perquè pugui consultar-se i descarregar-se durant una inspecció.

Per als transportistes, això significa que ja no n’hi haurà prou amb portar un formulari emplenat en la cabina. Caldrà disposar d’un sistema que permeti generar correctament el document, posar-lo a la disposició del conductor i conservar-lo durant el termini exigit.

• Atenció. El canvi afecta la documentació administrativa del transport. No ha de confondre’s amb la factura electrònica ni amb altres obligacions de digitalització que puguin afectar l’activitat empresarial.

Què és el document de control i per què han de portar-lo els transportistes?

El Document de Control Administratiu, conegut habitualment com a DCA, recull la informació essencial d’un servei de transport de mercaderies. La seva finalitat és permetre que els serveis d’inspecció comprovin que el transport es fa conforme a les exigències administratives aplicables.

Entre les dades que han de figurar es troben la identificació del carregador contractual i del transportista efectiu, l’origen i destinació del transport, la data del servei, la mercaderia transportada i la seva quantitat, com també la matrícula del vehicle. No es tracta, per tant, d’un document destinat únicament a justificar un lliurament o acreditar una relació comercial entre dues empreses. Té una funció administrativa pròpia i forma part de les obligacions que han de complir els operadors del transport.

La regulació bàsica es troba en la Llei d’ordenació dels transports terrestres, el seu Reglament i l’Ordre FOM/2861/2012, que desenvolupa el document de control per al transport de mercaderies.

• Atenció. Que el transport estigui contractat correctament o facturat no significa necessàriament que s’hagi complert l’obligació de portar el document administratiu de control.

Què canvia el 5 d’octubre de 2026?

La Llei 9/2025, de 3 de desembre, de mobilitat sostenible, estableix en la seva disposició transitòria vuitena la digitalització obligatòria de determinats documents de control del transport. Per al transport públic de mercaderies per carretera, el Document de Control Administratiu passa a utilitzar-se en format electrònic sota la denominació DeCA.

En el transport públic de viatgers també es digitalitza el full de ruta, que passa a denominar-se Full electrònic de Ruta o FeRU.

Convé entendre bé l’abast del canvi. L’obligació de documentar determinats transports ja existia. El que es transforma és el suport i la forma en la qual el document s’ha de generar, posar a la disposició de la inspecció i conservar.

• Atenció. Un document de control emplenat únicament en paper no substituirà al DeCA quan sigui obligatori el format electrònic. Convé comprovar abans d’octubre que el sistema utilitzat per l’empresa està preparat per a complir els nous requisits.

A quines transportistes afecta aquesta obligació?

L’exigència del Document de Control Administratiu es refereix, amb caràcter general, al transport públic interior de mercaderies per carretera subjecte a aquesta obligació. Això comprèn els serveis nacionals i els transports de cabotatge que entrin dins del seu àmbit d’aplicació.

No s’ha d’interpretar, no obstant això, que absolutament tots els desplaçaments fets per un vehicle de mercaderies requereixen el mateix document. La normativa contempla exclusions i situacions específiques.

Entre elles trobem determinats transports que no necessiten autorització, les mudances, certs transports de vehicles accidentats o especials i alguns serveis de repartiment de petits embalums, en els termes establerts reglamentàriament.

El transport privat complementari tampoc està subjecte a aquesta obligació en els mateixos termes que el transport públic.

En els transports internacionals s’han de tenir en compte els documents previstos en els convenis i normes que resultin aplicables.

• Atenció. Abans d’implantar el DeCA de forma generalitzada convé identificar quins serveis de l’empresa estan subjectes a l’obligació i quins se’n poden trobar exclosos. No tots els transports tenen necessàriament el mateix règim documental.

El document ha d’estar preparat abans de començar el transport

Una de les qüestions que més convé traslladar als conductors és que el document electrònic no s’hauria d’improvisar quan ja s’està oferint el servei. La Resolució de 5 de juny de 2026 estableix les característiques tècniques que han de complir les aplicacions utilitzades per generar aquesta documentació.

El sistema ha de disposar de les dades exigides per la normativa i transformar-los en un fitxer electrònic quan es coneguin i, en qualsevol cas, abans de l’inici efectiu del servei.

A més, ha de quedar constància de la data i hora de creació i de les modificacions posteriors.

Per a una empresa de transport, això obliga a coordinar correctament a qui rep l’encàrrec, qui prepara la documentació i el conductor que fa el desplaçament.

• Atenció. No convé esperar que el camió estigui circulant per a completar el document. El procediment intern ha de permetre que el DeCA estigui generat i disponible abans d’iniciar el servei.

No serveix qualsevol PDF ni un document escanejat

Aquí apareix un dels aspectes més importants de la nova obligació. El DeCA s’haurà de generar com un document electrònic amb les característiques tècniques previstes en la Resolució de 5 de juny de 2026.

Entre els seus requisits es troben el format PDF, una mida màxima de 5 MB i la incorporació de metadades relatives a la data i hora de creació i modificació. L’arxiu ha de ser natiu digital.

Això significa que no n’hi ha prou amb emplenar l’antic document en paper, fotografiar-lo amb el telèfon mòbil o escanejar-lo per a guardar-lo posteriorment com a PDF. Encara que visualment pugui semblar el mateix document, no necessàriament compleix les condicions exigides.

A més, el DeCA ha d’incorporar un codi QR que permeti accedir a la seva descàrrega.

• Atenció. Escanejar un document en paper i enviar-lo per correu electrònic o WhatsApp no equival a generar correctament el DeCA. Abans d’utilitzar una aplicació, cal comprovar que produeix arxius ajustats als requisits tècnics establerts.

El codi QR serà una peça fonamental durant les inspeccions

El document electrònic ha d’incorporar un codi QR vinculat a una adreça web específica des de la qual es pugui descarregar l’arxiu. La finalitat és facilitar l’accés a la documentació durant els controls en carretera.

Per això, no n’hi ha prou que l’empresa tingui el document desat al seu ordinador o que el conductor pugui mostrar una imatge al seu telèfon.

L’adreça web ha de permetre accedir directament al PDF, mitjançant una connexió segura i sense exigir credencials, autenticacions o passos addicionals que dificultin la descàrrega. Cada document ha de disposar de la seva pròpia adreça d’accés.

En la pràctica, l’empresa s’haurà d’assegurar que el sistema usat no només genera el DeCA, sinó que permet consultar-lo correctament quan sigui necessari.

• Atenció. Abans de començar a fer servir una plataforma, convé fer una prova real. Escanejar el codi QR des d’un altre dispositiu i comprovar que el PDF es descarrega directament pot evitar problemes durant una inspecció.

Què ha de portar el conductor al vehicle?

La digitalització no elimina la necessitat que el conductor pugui presentar la documentació corresponent durant el servei. La Resolució de 5 de juny de 2026 permet disposar d’una còpia digital o impresa del document, sempre amb el codi QR incorporat.

La còpia en paper pot continuar tenint utilitat pràctica, però no substitueix l’obligació que el document s’hagi generat electrònicament conforme als requisits exigits.

Per tant, una empresa pot facilitar al conductor una còpia impresa del DeCA generat correctament, sempre que es mantingui la possibilitat d’accedir al document electrònic.

També convé que el conductor sàpiga com localitzar l’arxiu actualitzat si es produeix algun canvi durant el transport.

• Atenció. No s’ha de confondre portar una còpia impresa d’un DeCA correctament generat amb continuar utilitzant l’antic document en paper. Són situacions diferents.

Què passa si canvien les dades durant el trajecte?

En el transport de mercaderies poden sorgir modificacions després d’haver començat el servei. Pot canviar alguna dada de l’operació, produir-se una incidència o haver d’actualitzar la informació que figura al document. La normativa tècnica contempla aquesta possibilitat.

L’empresa podrà modificar el PDF existent, conservant les dades anteriors i el motiu del canvi, o generar un nou document amb la seva corresponent adreça web i codi QR.

En qualsevol cas, la informació actualitzada s’haurà de facilitar al conductor.

Això obliga a establir un procediment clar per a comunicar les modificacions entre l’oficina i el vehicle.

• Atenció. Si durant el servei es modifica informació rellevant, el conductor ha de disposar del document actualitzat. Les anotacions manuscrites fetes sobre una còpia impresa no substitueixen el procediment electrònic de modificació.

Qui ha d’encarregar-se de preparar el document?

Aquesta és una qüestió especialment important per als transportistes autònoms que treballen habitualment per a carregadors, operadors logístics o agències de transport. La normativa atribueix obligacions relacionades amb la formalització del document tant al carregador contractual com al transportista efectiu.

Per això, no és aconsellable donar per fet que tota la responsabilitat correspon a l’empresa que contracta el transport o, per contra, exclusivament al conductor.

En la pràctica, el recomanable és acordar prèviament qui genera el DeCA, com es facilita al transportista i qui s’ocupa de les possibles modificacions.

L’absència del document durant una inspecció pot tenir conseqüències per als subjectes obligats conforme al règim de responsabilitats aplicable.

• Atenció. Si un transportista treballa per a diverses agències o carregadors, convé aclarir amb cadascú de qui prepara el document i com li’l facilitarà abans de començar el servei. La falta de coordinació entre empreses pot acabar generant incidències en carretera.

El DeCA no substitueix automàticament la carta de port

Una altra confusió freqüent consisteix a pensar que la digitalització del document de control suposa també l’obligació d’utilitzar una carta de port electrònica. No és així.

El DeCA té una finalitat administrativa relacionada amb el control del transport. La carta de port, regulada en l’àmbit nacional per la Llei 15/2009 i, en el transport internacional corresponent, pel Conveni CMR, respon a la documentació de la relació contractual de transport.

Encara que tots dos documents poden contenir informació semblant, tenen naturalesa i funcions diferents.

La implantació del DeCA no converteix per si sola en obligatòria la carta de port electrònica o eCMR.

• Atenció. Les empreses que ja utilitzen cartes de port digitals han de comprovar si el seu sistema permet també generar el DeCA amb tots els requisits exigits. Fer servir documentació electrònica no significa necessàriament complir totes les obligacions de digitalització.

Els transportistes de mercaderies perilloses han de prestar especial atenció

Quan el transport afecta mercaderies perilloses, entra en joc una altra documentació específica. El document de transport exigit per la normativa ADR (Acord sobre el Transport Internacional de Mercaderies Perilloses per Carretera) respon a unes obligacions diferents de les previstes per al DeCA.

La nova regulació permet que tots dos documents es mantinguin separats o que s’integrin en un únic arxiu, sempre que aquest compleixi simultàniament els requisits de contingut i les condicions tècniques aplicables.

Per tant, el transportista es pot trobar amb un DeCA electrònic i un document ADR independent, o amb una solució documental integrada correctament preparada.

• Atenció. Usar un únic document per a diverses obligacions pot simplificar la gestió, però solament si incorpora totes les dades i requisits exigits per cada normativa. La digitalització del DeCA no elimina les obligacions específiques del transport de mercaderies perilloses.

Durant quant temps s’ha de conservar el document?

L’obligació no acaba quan el conductor lliura la mercaderia. El DeCA s’ha de conservar durant almenys un any, conforme a les característiques tècniques establertes en la Resolució de 5 de juny de 2026. Durant el servei, el document ha d’estar disponible per a la seva descàrrega a través de l’adreça web corresponent.

Transcorreguts set dies naturals des de la finalització del transport, es pot desactivar aquesta opció de descàrrega, sense que això elimini l’obligació de conservar l’arxiu durant el termini exigit.

L’empresa ha de disposar, per tant, d’un sistema d’arxiu que permeti recuperar els documents quan sigui necessari.

• Atenció. La finalització del transport no autoritza a eliminar immediatament el DeCA. Convé comprovar que la plataforma usada permet conservar i recuperar els arxius durant el període obligatori.

Hi ha eines per a facilitar la digitalització

La nova obligació no significa necessàriament que cada transportista hagi de desenvolupar el seu propi programa informàtic. Existeixen solucions tecnològiques que permeten gestionar la documentació electrònica del transport.

Entre elles trobem SIMPLE, una plataforma gratuïta impulsada pel Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible, Ports de l’Estat i ADIF per a facilitar la digitalització i la gestió de la cadena logística.

Entre les seves funcionalitats s’inclou la generació de documents electrònics de control. L’accés es pot sol·licitar a través de la plataforma, creant inicialment una entitat i posteriorment els usuaris addicionals que siguin necessaris.

També es poden utilitzar altres aplicacions, sempre que compleixin els requisits tècnics exigits.

• Atenció. Abans de contractar una eina de pagament, pot ser convenient valorar les solucions disponibles i comprovar quina s’adapta millor al volum de transports, nombre de conductors i forma habitual de treballar de l’empresa.

Què haurien de fer els transportistes abans del 5 d’octubre?

El termini per a adaptar-se aconsella no deixar la implantació per a l’últim moment. Per a un transportista autònom n’hi pot haver prou amb familiaritzar-se amb una aplicació que permeti generar, rebre i consultar correctament els documents.

En una empresa amb diversos vehicles, conductors i clients, probablement caldrà revisar també els procediments de contractació, planificació i seguiment dels serveis.

Convé comprovar que el sistema triat permet generar el PDF exigit, incorporar el QR, facilitar l’accés durant una inspecció, modificar les dades quan sigui necessari i conservar els arxius.

També serà important que els conductors rebin unes instruccions senzilles sobre com presentar la documentació i què fer si hi ha alguna incidència.

Quan mor un soci d’una societat limitada, és habitual que sorgeixin dubtes sobre què passa amb les seves participacions mentre es tramita l’herència. La qüestió pot ser especialment delicada quan el mort tenia un percentatge important del capital i la societat necessita celebrar una junta i adoptar acords.

Les participacions no desapareixen ni poden deixar-se simplement fora del còmput del capital. Mentre la successió està pendent, caldrà determinar qui està legitimat per a representar els interessos de l’herència i exercir els drets corresponents.

• Atenció. Si ha mort un soci, abans de convocar o celebrar una junta convé revisar els estatuts, el llibre de registre de socis i la documentació successòria.

Una herència pendent no té per què bloquejar les juntes

Mentre una herència no ha estat acceptada i adjudicada pot trobar-se en situació d’herència jacent. Això no significa necessàriament que la societat hagi d’esperar fins que finalitzi tot el procediment successori per a continuar funcionant.

Depenent de les circumstàncies, pot existir o designar-se una persona legitimada per a representar aquests interessos i exercir els drets vinculats a les participacions.

La qüestió és especialment important quan es pretén celebrar una junta universal, ja que per a això ha de ser present o representada la totalitat del capital social.

• Atenció. No n’hi ha prou amb reunir la resta dels socis vius per considerar universal una junta. Les participacions corresponents al soci mort també han d’estar degudament representades.

El president decideix sobre la vàlida constitució de la junta

La presidència de la junta exerceix aquí un paper fonamental. Li correspon comprovar qui hi  assisteix, qui actua mitjançant representació i quin percentatge del capital hi ha present o representat per a declarar vàlidament constituïda la reunió.

La Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública ha recordat que aquesta declaració del president cal respectar-la, en principi, tret que existeixi documentació o informació registral que evidenciï clarament que és incorrecta.

Per tant, el Registre Mercantil no pot qüestionar sense més ni més la composició d’una junta declarada constituïda correctament. Sí que podrà fer-ho quan existeixin circumstàncies objectives que posin de manifest una irregularitat.

• Atenció. Si existeixen discrepàncies entre hereus o dubtes sobre qui pot representar les participacions, és recomanable resoldre-les abans d’adoptar acords societaris importants.

La Resolució de 19 de maig de 2026 de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública, va analitzar precisament la dissolució i liquidació d’una SL en la qual havia mort un soci titular de més del 63% del capital.

En aquell supòsit, els hereus havien renunciat i les participacions del mort estaven representades a través de l’herència jacent. La junta es va celebrar amb el 100% del capital representat i els acords es van adoptar per unanimitat.

La Direcció General va acabar revocant el defecte plantejat pel registrador i va considerar rellevant que la participació del mort estigués degudament representada.

La defunció d’un soci no té per què deixar paralitzada una societat limitada, però tampoc es poden ignorar les seves participacions fins que acabi l’herència. Si la societat necessita celebrar una junta, serà fonamental determinar qui pot representar vàlidament aquestes participacions i documentar-ho correctament.

En societats familiars o amb pocs socis, a més, és aconsellable anticipar-se. Revisar els estatuts i preveure què passarà amb les participacions en cas de defunció pot evitar futurs bloquejos en la presa de decisions.